-No ens cal redescobrir la impotència electoral del PP al Principat per gosar voler ser una nació, de la mateixa manera que l'actual superpotència d'aquest partit al País Valencià i les Illes no converteix els Països Catalans en un esguerro de l'esperit.
Lleida ·
És clar que les nacions necessiten comportaments electorals diguem-ne performatius, però ni són reductibles a la composició dels parlaments ni posen en joc el seu ésser a cada comici.
-El 20-N no era ─d'acord─ un plebiscit sobre les retallades del govern català, de manera que assimilar l'èxit de la federació a una benedicció popular de l'aprimament de l'estat del benestar és ─d'acord─ una operació il·lícita, un abús interpretatiu (i més, si es vol, quan el leitmotiv de la campanya de CiU ha estat un pacte fiscal que-ens-permetria-no-haver-de-fer-retallades). Ara bé: ¿de debò algú pretén que la formació al govern no experimenti, i exploti, la victòria electoral com una relegitimació de la pròpia actuació? Si en el domini de la praxi política hi ha res semblant a una racionalitat estàndard, la jugada postelectoral de CiU l'observa rigorosament.
Quan la socialdemocràcia no estava en crisi, sinó tot el contrari, el PSC tampoc no derrotava mai CiU
-Àngel Ros va començar a fer campanya ─per manar al PSC─ l'endemà mateix d'unes eleccions en què, a la ciutat de Lleida, el PP va superar el PSC-PSOE. El missatge de Ros és "estem perdent centralitat perquè no som prou catalanistes" i la rèplica d'alguns dels seus correligionaris sona a "és la crisi de la socialdemocràcia (i no la falta de catalanisme), imbècil!". Probablement no servirà de gaire a Ros recordar-los que, en aquest país, que és un dels més progres del món, quan la socialdemocràcia no estava en crisi, sinó tot el contrari, el PSC tampoc no derrotava mai CiU.
