¿Per què, enfrontats a la trajectòria d'individus com Josep Pla i Vicens Vives, passem, vulgues que no, de la comprensió empàtica al judici sever, talment fos una successió lògica?
Lleida ·
Aquesta propensió a jutjar el passat, ultra haver-lo mirat d'entendre, ¿és potser un exercici ociós en què no fem sinó projectar el desig pueril que les coses haguessin anat d'una altra manera?
Gabriel Ferrater, que diumenge passat hauria complert noranta anys, en deu fer més de cinquanta que un bon dia va dur Jaime Salinas a casa de Carles Riba. La trobada va ser d'una hora, però n'hi va haver prou perquè a l'amic hispà del reusenc, per dir-ho com escauria al fill d'un poeta, li caiguessin els collons a terra: "vaig comprendre l'aïllament, el secretisme, la soledat a què estaven condemnats."
No es tracta de passar comptes, patrioterament, amb els morts, sinó del fet que puguem apreciar valor moral en les seues accions"
L'exili interior era un condemna, sí, de la qual el reu, però, podia exonerar-se: col·laborant ─sempre a repèl, o bé adoptant entusiasmes adaptatius, tant és─ amb el nou règim lingüicida. N'hi va haver que no ho van fer i no només els admirem per raó d'aquella resistència tremendament onerosa, sinó que els reconeixem, a més, com a primers responsables que al segle XX no topéssim, nosaltres sí, amb la fi de la història.
Aturar-se críticament en el col·laboracionisme de Pla, o en els panegírics al règim de Vicens un cop acabada la guerra, o en el seu filonazisme historiogràfic, ¿és cosa de purisme retrospectiu, estèril, reduccionista i etcètera? Ja ens perdonaran, però és que nosaltres admirem, per exemple, Rubió i Balaguer, això és, creiem que hi ha criteris racionals per fonamentar el judici que l'actuació del fill de Rubió i Lluch va ser èticament admirable.
Dit d'una altra manera: si eximim de judici ètic determinats cursos d'acció de Pla i Vicens, apel·lant a vaguetats com ara "van ser homes del seu temps", o bé als constrenyiments del medi, resulta que ens quedem sense cap criteri per poder afirmar el valor moral de la resistència d'un Rubió. No es tracta doncs de passar comptes, estúpidament, patrioterament, amb els morts, sinó d'una implicació lògica del fet que puguem apreciar valor moral en les seues accions.
