Lleida · Si a començos de la democràcia postfranquista era una cultura política transversal, diversa i complexa, que agombolava regionalistes, federalistes, nacionalistes, confederalistes, autodeterministes, etc (però no pas independentistes, membres com eren, juntament amb punkis i situacionistes, de la contracultura més llardosa), avui el catalanisme seria gairebé un exemplar de pensament únic.

Polaritzat i virtualment reduït a una consigna, l'isme segregat pels catalans estaria perdent la seua heterogeneïtat constitutiva. Diguem que si els pluralistes ens cansen recordant-nos que hi ha moltes maneres d'entendre la realitat, alguns elements del PSC ens desesperen demostrant-nos que encara n'hi ha més de no entendre-la en absolut.
L'adhesió a l'independentisme és una decisió racional, no pas la conseqüència d'una sobtada atròfia de la sensibilitat per les iridescències de la política"
El catalanisme és una teleologia política, d'una simplicitat, si bé ho mirem, espatarrant, i no pas una doctrina que acull diverses cosmovisions penetrants i igualment necessàries. El catalanisme es proposa que el fet de ser catalans deixi de ser, algun dia, políticament rellevant, i no pas que ho sigui sempre per virtut d'un tret comú intrínsecament valuós ─la catalanitat─, bé que diferentment viscut.

L'extinció, posem per cas, del federalisme asimètric no implica cap pèrdua per al patrimoni politicoètic dels catalans, ja que el tal federalisme és només una proposta jurídica ─entre d'altres─ destinada a resoldre un conflicte històric, i no pas un estat de coses intrínsecament valuós com aquell a què ens remet el concepte de justícia social. L'adhesió de la majoria a l'independentisme és una decisió perfectament racional davant d'una restricció severa de les alternatives, no pas la conseqüència d'una sobtada atròfia de la sensibilitat per les iridescències de la política. I per cert: aquell passat tan ric, plural, ple de matisos, en què l'independentista era un protodelinqüent o un esventat, era una merda.