L'èxit de l'alcalde Ros és fill d'un aggiornamento urbanístic, d'una hiperactivitat minuciosament atesa pels mitjans, de la sobrietat i eloqüència que no assistien al seu xabacà predecessor, d'una oposició desnerida, de la ficció d'una política d'immigració audaç, d'una imatge d'independència guanyada en episòdics dissentiments amb els seus.
Lleida ·
A Lleida, Ros és, per dir-ho en mots del Carner més inspirat, el puto amo.
Ros és un socioliberal, algú que no pot il·lustrar el seu progressisme sense fer al·lusions encomiàstiques a la iniciativa, l'esforç i el talent individuals. Si els anarcos que estudiava el malaguanyat Termes aixequessin el cap i constatessin que l'esquerra catalana invoca unes tals virtuts pensant més en Bill Gates que no pas en el Noi del Sucre, de segur que demanarien un amable vis-a-vis amb els ideòlegs de la socialdemocràcia pàtria.
Ros no vol ser conseller d'Agricultura, sinó president de Catalunya. Abans, però ha de liderar el PSC
Ros té un autèntic model de polítiques d'immigració. Això no ho diem nosaltres, sinó que ho han referit uns quants opinadors catalans gens suspectes de filosocialisme. Cal recordar que els alumnes del màster Polítiques d'Immigració que han d'avaluar-se del Model Àngel Ros s'alegren molt en descobrir que només han d'estudiar el text d'una ordenança: cap hom ni cap dona pot franquejar un equipament públic amb la cara tapada.
Ros no vol ser conseller d'Agricultura, sinó president de Catalunya. Abans, però ha de liderar el PSC. Per persuadir els seus que és el millor candidat, el que més bé oeix les palpitacions del temps, promet, per exemple, un ambiciós projecte un país: en conjuntures excepcionals, contempla la possibilitat que, a Madrid, Chacón voti no quan Rubalcaba votí sí. Encara no ens consta que a Ferraz hagin manifestat cap indici de neguit.
