De vegades sentim que tal home és una encarnació fidelíssima de l'homosexual esteriotípic, bé que fa una pila d'anys que té nòvia i que no vacil·la declarar-se, quan les enutjoses inquisicions dels amics l'hi obliguen, heterosexual ortodox, sense fissures.
Lleida ·
De vegades consultem l'hemeroteca i llegim que Pujol manifestava, a finals dels noranta, que "Catalunya hauria de tenir les garanties que dóna un estat propi" ─una afirmació amb totes les marques de fàbrica de l'amfibològic pujolisme: hem de ser un estat sense ser-ne, venia a dir─ i llavors se'ns afigura el tal home, compensant la renúncia a clavar-la allà on toca ─fóra un pecat, una ignomínia─ per la via d'afectar la ploma, de ser gai sense ser-ne.
De vegades, el PSC s'enfonsa electoralment i es veu abocat a extravagàncies tals com debatre idees i definir projectes, i llavors Àngel Ros cita Valentí Almirall, reclama un grup parlamentari propi a Madrid i convida els seus a batre's amb CiU en el terreny del patriotisme més resolt, i Montserrat Tura advoca per incorporar la reivindicació del dret a l'autodeterminació a la identitat política del socialisme català, i fins i tot Miquel Iceta ofereix el seu suport a una eventual denúncia a l'executiu espanyol del PSOE per negar-se a pagar el que deu al govern del Principat, etc.
No hi ha res de virtuós en el fet de ser un partit sobirà sense ser-ne de manera efectiva
De vegades detectem en el PSC aquests impulsos emancipadors, aquesta autoprojecció com a partit sobirà i quasi-sobiranista, i llavors, és clar, se'ns fa avinent el tal home, la seua gestualitat homoeròtica i la seua por cerval de deixar la nòvia. No hi ha res de virtuós en el fet de ser un partit sobirà sense ser-ne de manera efectiva, ni tampoc en el d'expressar tendències homosexuals desinhibidament fins que es topa amb el tors nu d'un home. Hi ha, per contra, la garantia d'una duradora i implacable frustració, política i personal. En la vida, ho sabem des de sempre, el que té gràcia és tocar txitxa i clavar-la.
