El jove estudiant de ciències polítiques que s'acabaria afiliant al PSC tenia, a primer de carrera, un interès genuí, però vague, per la cosa pública. Volia formar-se per poder servir el bé comú i havia fet seua l'admonició tots els extrems són dolents.
A diferència, però, dels companys de classe que negligien ostensivament aquesta admonició, ell vivia ─li ho semblava─ en la indigència ideològica. I no manifestava ─ni ho va fer mai durant la carrera─ devoció per cap partit ni parapartit. Ara: se sabia progressista i allunyat de la carcúndia. El jove estudiant de polítiques que ingressaria al PSC es va llicenciar amb un expedient brillant i amb ganes de ser un expert en els diferents models de construcció europea.
Es va matricular en un màster que duia aquest epígraf però, un cop a dins del partit, va mudar les preferències: la llei de règim local i l'estructura organitzativa del PSC li van resultar unes fonts inexhauribles de plaer hermenèutic. Un dia, en encomanar-li de glossar la figura de Pallach en un acte públic ─els veterans no hi eren─, el jove i prometedor militant va recordar que, a la carrera, li n'havien explicat alguna cosa.
Quo vadis, PSC? Sembla que una resposta provisòria podria ser cap a la perifèria del socioliberal i exitós Àngel Ros. Però si és el planter del partit el que ens dóna la mesura de futures orientacions, responguem que cap a un punt intermedi entre el normatiu enlloc i bastard capuesto.
