Si proclamem el nostre suport incondicional a la tancada dels universitaris lleidatans, potser serem menys suspectes de veure dits en lloc de llunes quan, mig emprenyats, ens demanem: ¿per què la dissidència estudiantil no ha generat, aquests últims dies, ni un sol document digne de ser llegit des d'un punt de vista formal?
Lleida ·
No només al·ludim a la dada que, en el comú dels pamflets, el nombre de faltes iguala el de paraules, sinó també a la seua composició descordada, a la profusió de termes bàrbars o inadequats al registre del libel seriós, a repeticions innecessàries, etc: la deixadesa tocant a ortografia, estil o estratègia retòrica és tal que els textos semblen transcripcions literals d'un discurs improvisat i sense grapa. No se n'adonen, o se n'adonen i no els fa patir?
Fent sociologia recreativa ─que no és sociologia en absolut, sinó impressionisme corregit amb algun concepte acadèmic─, direm que l'estudiantat dissident comparteix una ideologia de la informalitat o, per dir-ho amb el gal•lès Raymond Williams, una estructura del sentiment per virtut de la qual la incorrecció formal, la no-subjecció a la norma lingüística o retòrica, és viscuda, més que no pas pensada, com una actitud congenial amb l'oposició política. Volem dir: bé que mai no acceptaria que escriure correctament implica una submissió degradant a la Norma, l'estudiant contestatari, sota l'impuls de la desobediència legítima a una llei, aquesta sí, degradant, es troba glossant, damunt d'un cartell, "la ultima emmarronada".
Els textos semblen transcripcions literals d'un discurs improvisat. No se n'adonen?
Se'ns objectarà que ens empatollem: que hauríem de referir-nos al fracàs pedagògic en l'ensenyament de llengües, i a la confusió generacional dels registres d'expressió, o al desprestigi dels més elevats, com a conseqüència de la proliferació anàrquica de llenguatges; etc. O bé que "res de nou sota el sol": que no és la primera vegada que la revolta estudiantil s'expressa a través d'argot juvenil i sota formes de subcultura urbana.
D'acord. Potser el dictat ha perdut rellevància pedagògica i el segon paràgraf d'aquesta nota dóna compte d'unes actituds i sensibilitats sorgides al maig del 68. Però, posats a buscar antecedents contestataris, potser que ens remuntem als clàssics de la revolució, per als quals la cultura hegemònica heretada no havia de ser bandejada o envilida, sinó apropiada i usada amb fins transformadors. Per entendre'ns, podem fer un ús decorós de la llengua que va endreçar Pompeu Fabra per cagar-nos amb l'augment inacceptable de les putes taxes.
