En el curs d'una conversa amb una fallera de Burjassot, referir-se als Països Catalans amb aplom, com si fossin un estat reconegut per l'ONU, com si tinguessin la solidesa ontològica de la pica d'Estats ─o, encara millor, fer-ho tot al llarg d'un diàleg amb un d'aquests mestretites del catalanisme que s'agraden de dir que Joan Fuster estava equivocat.
Lleida ·
Confessar-li, a la mateixa fallera de Burjassot, que sempre que hi has anat, t'ha captivat molt, Espanya. I mirar de persuadir-la que l'estel que hi ha al penó barrat que branden els teus amics hi fa molt bonic, bé que, ara mateix, no sabries precisar-ne el sentit. Vet aquí tres experiències plaents d'un independentista maliciós. Parlant d'estels al dedins de penons...
S'atansa l'11 de setembre i alguns ajuntaments del pla governats per CiU s'han apressat a anunciar que faran onejar l'estelada al llarg de la jornada. L'independentista mentalment sa creu que és un senyal inequívoc que la federació està sortint de l'armari autonomista. El maliciós, en canvi, pensa en Leire Pajín. Concretament, en la imatge d'aquesta futura estadista alçant el puny en el conclave d'un partit, el PSOE, que ha dotat el terme esquerra d'una polisèmia il·limitada. Pensa, doncs, el maliciós ─ara, però, sense plaer─ en gestos destinats a compensar simbòlicament la carència d'allò que no es gosa voler.
