Sentim una malsana enveja per individus com Iceta i Duran, els quals, facin el que facin, diguin el que diguin, sempre seran comptats entre els més intel·ligents i astuts dels nostres contemporanis.
El company de classe procliu a la sortida inadequada, a la resposta equivocada, a intervencions que traïen incomprensió del sentit dels assumptes tractats, etc. mai no va merèixer, naturalment, una irrevocable presumpció de perspicàcia: d'ara endavant, hauríem d'analitzar les preses de posició dels polítics, no pas com a moviments tàctics mesuradíssims, moguts per una doble intenció ─sempre inaccessible al sentit polític comú─ i inspirats per acreditats estrategs, sinó com a simples respostes racionals, reductibles a la seua literalitat, als problemes de la conjuntura històrica.
Volem dir que, si en el context d'un Principat que es vol subjecte sobirà per decidir la seua relació amb l'estat, Iceta proposa, amb ínfules d'audaç, un referèndum destinat a... redimensionar l'autonomia, resulta irracional continuar parlant d'un Iceta llumenera.
Volem dir que, si davant l'eclosió d'un moviment autodeterminista enmig de la pitjor crisi del capitalisme contrareformat, Duran dissocia autodeterminació col·lectiva de benestar social per, tot seguit, donar precedència al segon, resulta impossible no considerar l'egòlatra d'Alcampell justet o desinformat.
(És clar que, quan aquest polític dretà, amant del luxe i enemic dels subsidis, reclama prioritat per a la filantropia, no fa sinó disfressar de manera decorosa el seu unionisme contumaç, igual que és clar que els estirabots icetians tenen com a objectiu donar aparença de moviment al cos inert del socioliberalisme espanyol. Però quan es parla tan seriosament i tan unívocament com avui ho fa l'independentisme, s'està moralment obligat a presumir en l'altre una actitud simètrica.)
