En un moment polític en què fins i tot l’abat de Montserrat admet que Catalunya està mancada de lideratge, la reaparició de Pasqual Maragall llueix amb força als titulars dels diaris. No debades forma part d’una generació de líders polítics que va créixer carismàticament a l’ombra de l’artificial èpica de la Transició espanyola.
Difícilment ens podem imaginar l’actual líder del PSC, José Montilla, fent gestos de complicitat com els de l’expresident, i molt menys argumentant, com aquest va fer la passada setmana, el seu desencís amb Rodríguez Zapatero i amb Espanya. Però Montilla té altres actius, i de moment ja ha quedat clar que si Maragall marxa, al PSC no hi haurà buit de poder. Paradoxalment, les declaracions de Maragall fan mal a la imatge d’un PSC que es veu com a més PSOE, però beneficien el país, ja que poden ajudar a molts a prendre consciència de la necessitat d’enfilar la via sobiranista.
Però de lideratges que tornen no només n’hi ha a l’òrbita socialista. De fet, encara cueja la presentació del llibre de Josep Antoni Duran i Lleida apadrinat per Miquel Roca. I és que la presència del qui fou efímer candidat del Partido Reformista Democrático (PRD) no va ser anecdòtica, en un acte que va servir Duran per a plantejar obertament una aposta política més enllà de Catalunya. Revifa amb força el debat sobre la necessitat d’un gran partit de centre a nivell estatal, i Duran es deixa estimar, arriscant-se a recaure en l’error de Roca. Aquest cop, però, sembla que una aventura així no tindria tota CiU al darrere. Coses de la presa de consciència, potser.
