Molt lluny queden les paraules del president Montilla en l'última campanya electoral catalana, en què tot i perdre va acabar a la presidència de la Generalitat. En aquella campanya Montilla, necessitat del suport d'Esquerra i amb poca credibilitat catalanista, necessitava un gest per convèncer els republicans i revalidar el tripartit. I el va fer aprofitant una de les dues visita que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va fer a la campanya. Montilla li va dir que no s'equivoqués, que els socialistes catalans l'estimaven molt, però que encara estimaven més Catalunya.
D'això ja fa tres anys i mig i la realitat ha acabat desmentint Montilla. D'entrada el PSC ha renunciat durant tot aquest temps a fer cap influència a Madrid. Esperant una sentència benevolent del constitucional, els diputats catalans dels socialistes s'han limitat a seguir les directrius d'un PSOE amb minoria i amb molts problemes per trobar un soci estable amb qui tirar endavant les votacions importants.
També ha estat nul el pes del PSC dins el Comitè Federal del PSOE. Com en els temps de majoria absoluta d'Aznar, Zapatero ha preferit deixar d'escoltar els seus aliats catalans per enfocar l'agenda a l'economia i la política exterior. Tot i aquest menyspreu, el PSC no ha fet cap gest per retirar o amenaçar amb una retirada de la seva confiança amb Zapatero.
La renúncia de Montilla a fer política a Espanya ha estat letal per l'Estatut i ho pot acabar sent per al mateix PSC. Amb l'Estatut empantanegat com estava al Constitucional, una bona pressió dels socialistes catalans hagués pogut accelerar els traspassos de competències previstos, ja fos a partir de la legalitat estatutària o pel pujolista mètode del 150.2 de la Constitució. En canvi, al carrer Nicaragua han preferit veure com moria l'Estatut poc a poc a mans dels buròcrates del Tribunal Constitucional que no pas donar un cop de puny sobre la taula.
Fins i tot el nou cap de campanya, Jaume Collboni, s'ha adonat que la contradicció permanent en què viu el partit pot ser mortal de necessitat davant les properes eleccions. Collboni és conscient que negar el debat independentista a aquestes alçades és bastant difícil, però també veu molt complicat poder casar els interessos de PSC i PSOE si no és a costa de deixar a banda les reivindicacions sobiranistes.
