Tornem-hi que no ha estat res. Això del PSC i la veu pròpia a Madrid és com un malson que es repeteix cíclicament. Cada cert temps surt un polític de la branca catalanista del PSC -sigui el Castells, el Nadal o la Tura de torn- reivindicant la necessitat de tenir un grup propi al Congrés de Diputats.
Ernest Lluch, Raimon Obiols o Pasqual Maragall són alguns dels líders històrics de la formació socialista que han intentat sense èxit que el PSC tingui veu pròpia a Madrid. Però és que després de tants anys si el PSC no té veu pròpia és perquè no ha volgut.
Si Montilla hagués desitjat tenir veu pròpia -o millor dit, vot propi- a Madrid, no hagués triat a Carme Chacón com a cap de llista a les eleccions europees. Després de veure Chacón passejant-se pel Líban o l'Afganistan, a algú li queda algun dubte que la de Cornellà és ministra espanyola i no diputada catalana a les Corts? Tampoc s'entén que l'home fort a Madrid del PSC sigui Daniel Fernández, un funcionari que va acompanyar el president en el seu pas per la Diputació de Barcelona. Ni abans, durant el govern Aznar, que mira que era fàcil, ni durant els cinc anys que fa que Zapatero és president, el PSC ha articulat un discurs diferent al PSOE a Madrid.
s clar que si fos ara que el PSC tingués veu a Madrid per actuar "sempre en defensa dels interessos de Catalunya, que només tingui aquest nord i que actuï amb plena coincidència amb el govern de la Generalitat" -com afirma Castells- la cosa podria ser interpretada com una actitud hipòcrita. A bones hores, amb el peix venut, diran alguns. Amb l'Estatut aprovat i el finançament més que lligat ara potser ja no fa tanta falta com en els darrers anys la veu del PSC a Madrid.
Com deia l'eslògan electoral que va defensar el president Montilla a les eleccions, és hora dels fets i no de les paraules. Si el PSC vol tenir veu a Madrid, no cal que ho digui que ja ho sabem. Que l'exerceixi. Que no li tremoli el pols, com l'any passat, a l'hora de votar en contra d'uns Pressupostos Generals de l'Estat que, com el finançament, incompleixen l'Estatut. Que si posa ministres al govern de l'Estat, aquests siguin inequívocament catalanistes. I, sobretot, que no sigui còmplice de la hipocresia que ha mostrat amb Catalunya el president Rodríguez Zapatero. Veu pròpia, sí. Però, sobretot vot propi.
