L'aprovació del nou finançament ha obert un parèntesi de bona relació entre el govern català i l'executiu de Rodríguez Zapatero. s evident que el nou model, amb tots els seus defectes i els dubtes sobre el seu compliment, ha culminat les expectatives del tripartit.


Un bitllet que permetrà Montilla i els seus consellers esgotar tota la legislatura i remuntar les expectatives electorals que, almenys fins ara, els situen lluny de Convergència i Unió.

Però l'aprovació del nou sistema de finançament no poc amagar que el conflicte institucional entre Catalunya i Espanya continua. Rodríguez Zapatero ha resolt el finançament perquè tenia la necessitat d'alleugerir tensions amb Catalunya, però també perquè les comunitats autònomes espanyoles li exigien més diners per fer front a l'increment de despesa que han experimentat en els últims anys. El finançament no només era un problema català, sinó que afectava directament altres territoris, alguns dels quals amb molts interessos electorals per part dels socialistes.

El que només afecta Catalunya és la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. I en aquest punt estem com en els últims tres anys. Sense notícies dels magistrats responsables de decidir si mutilen encara més un text ja prou retallat des que va sortir de les Corts espanyoles. El que més irrita de tot plegat no és el temps que ha passat i el fet que quasi segur s'emeti una sentència interpretativa, sinó la sensació d'arbitrarietat que un té davant del pronunciament de l'alt tribunal espanyol.

s injust que siguin uns magistrats amb deutes polítics amb els partits que els han proposat els qui decideixin el futur d'una llei de la importància de l'Estatut. Per què sinó la van fer votar al poble de Catalunya? No pot ser que el que s'acaba aprovant en tres seus parlamentàries i després és refrendat per un poble sigui esmenat per un tribunal.

La sentència de l'Estatut, doncs, amenaça d'ennuvolar una tardor en què el tripartit esperava començar a rendibilitzar l'acord de finançament amb un context de pau institucional. El finançament potser ha resolt els problemes que hi havia a la tresoreria de la Generalitat, però no ha resolt ni de bon tros l'encaix de Catalunya a Espanya, com alguns pretenen vendre.

Cal veure, doncs, quin és el pla B de cada partit. Quina és la resposta que es dóna a un conflicte amb Espanya que ja no apel·la als diners, sinó a la dignitat d'un país que veu que en cada bugada perd un llençol.