El panorama televisiu espanyol està vivint una gran transformació basada en tres eixos: la fusió de Telecinco/Cuatro i Antena 3/La Sexta, la desaparició de la publicitat a RTVE i l'aprovació de la Llei de l'Audiovisual. Malauradament, tots aquests moviments no serviran per resoldre un dels mals seculars del sector, que és el menyspreu de les televisions privades pel català (i l'èuscar i el gallec, és clar).

La Llei que implantava els operadors privats televisius incloïa un precepte merament decoratiu on s'explicitava que les cadenes havien de ser respectuoses amb el caràcter plurilingüístic de l'estat. A l'hora de la veritat, aquest reconeixement brilla per la seva absència: els catalans són obligats a repetir les seves declaracions en castellà (en comptes de subtitular-les) i tot un seguit de pràctiques adreçades a crear un imaginari col·lectiu monolingüe. No és d'estranyar que quan els catalans rebin visites de persones que viuen a Castella, per exemple, se sorprenguin que els catalans parlin la seva llengua arreu i sempre que poden.

En tot cas, cal constatar -i lamentar- que per molt que el sector hagi viscut una transformació radical, no hi ha hagut voluntat política de collar per aconseguir el que no deixa de ser un major respecte a la llei original. Al País Basc, aquesta setmana s'ha iniciat una ofensiva per aconseguir que RTVE emeti en èuscar al territori basc. Sigui com sigui, es troba a faltar una major articulació dels territoris amb llengües cooficials perquè recordin la necessitat de millorar el reflex de país que fan les televisions, especialment les privades. Al capdavall, la seva llicència està condicionada pel fet d'explotar un bé públic com és l'espai radioelèctric i, per tant, la seva activitat hauria d'estar reglada pels valors constitucionals que tant agrada de passejar només quan convé.