La Vanguardia no ha fet massa sang amb el tema de l'escorcoll al Palau de la Música per investigar el presumpte desviament de dos milions d'euros. La notícia va aparèixer a la sempre asèptica secció d'Economia i en cap moment s'acarnissava amb el màxim implicat en el cas, el ja expresident de l'entitat, Fèlix Millet. Mentrestant,
a la resta de diaris sí que exhibia el seu nom com a protagonista indiscutible de la informació. Aquest comportament s'explica pels vincles entre Millet i el grup Godó: al cap i a la fi, el polèmic gestor va ser president de TVCAT SL, la societat impulsora del que avui és 8TV, entre els anys 2000 i 2007. I City TV -que és com es deia aleshores el canal- gestionava una llicència que havia estat propietat de l'Orfeó Català.
A la taula del Consell d'Administració també s'hi asseia Carlos Godó Valls, fill de Javier Godó. I, per cert, compartien tots dos seient amb Carles Vilarrubí, representant de l'ala dura del sector negocis de CiU i personatge controvertit per les seves relacions amb Javier de la Rosa. Aquesta estreta relació entre Millet i els Godó ajuda a entendre perquè, des del 2006, La Vanguardia l'ha distingit amb la gens menyspreable xifra de sis semàfors verds. Curiosament, i malgrat tot el rebombori que amenaça la imatge d'una entitat centenària, encara és hora que se li amonesti amb un semàfor groc o vermell, tot i que en la seva carta de dimissió reconeixia que probablement havia comès "errors".
La seva gestió al capdavant del Palau de la Música era, així mateix, discutida per molts: no tant pels resultats executius sinó pel fet que el personatge actuava com si la institució formés part del seu patrimoni personal (o millor dit familiar, ja que el seu pare havia presidit anteriorment l'Orfeó entre 1951 i 1967). I també ha causat certa indignació l'intent, un cop caigut, de situar al capdavant de la gestió el seu aliat Arcadi Calzada -president de Caixa Girona, exalcalde de CiU d'Olot- amb la intenció de seguir manant des de fora.
En tot cas, les connexions de Millet en l'àmbit de la dreta no es limiten a l'entramat de CiU, sinó que abracen també, i sobretot, el PP. Així, el seu nom va ser, junt amb el d'Anna Birulés i d'altres, un dels que va saltar a la palestra quan Josep Piqué va posar en marxa una mena de delegació catalana de la Fundació Faes, amb el nom d'Institut Catalunya Futur, l'any 2003.
