Dessota d'aquesta rebregada afirmació, hi ha la creença que el catacrac selecciona els talentosos i treballadors, els qui saben afuar l'enginy d'acord amb les exigències del medi, i exclou, doncs, la resta ─esquenadrets, badocs i ineptes. Els pesats de la-crisi-com-a-oportunitat fan com si ignoressin que, per reinventar-se laboralment en un moment com aquest, cal disposar d'una mena de béns (educatius, socials, simbòlics) que estan tan mal distribuïts com els que es demanen per optar a la presidència del Barça.

Ara bé: la martellejant proclama esdevé una veritat incontrovertible si el contingut d'oportunitat és la demagògia i el seu subjecte, alguns polítics miserables. Els feixistes d'aquí i d'arreu han aprofitat el desastre per presentar-se com a paladins d'un estat del benestar que a hores d'ara estaria anèmic a causa del parasitisme immigrant. Si un criteri per fiscalitzar la feina dels nostres faedors de memòria històrica fos la facilitat/dificultat amb què els fatxes poden explotar el vell recurs de l'immigrant com a boc expiatori dels mals socials, els tals faedors haurien d'acabar suspesos de sou i feina.

Però no són només membres de l'abjecta estirp del feixisme europeu els qui aprofiten la crítica avinentesa. A casa nostra, per exemple, polítics eterns i presumptament moderats s'enfilen al faristol preelectoral, alcen el to per fer notar que agafaran el bou dels nostres problemes econòmics per les banyes i acaben al·ludint... als subsidis que reben alguns pagesos andalusos. Que la justesa d'aquests subsidis hauria de ser, també, susceptible de discussió no té res a veure amb la jugada de Duran. Duran, senzillament, fa d'aprenent dels membres d'aquella abjecta estirp.