Desesperada, la minoria espanyolista cerca alguna manera de fer mal al moviment de recuperació de la sobirania. No és casualitat que les darreres setmanes hagin tornat a sorgir alguns comentaris criticant l'OTAN, assenyalant el cost de les Forces Armades catalanes, i somniant amb que el món canviarà per a que els esclaus s'hi sentin còmodes. El fet que siguin postures desacreditades no ens ha d'enganyar però: ens poden fer mal. Potser els peons que les publiquen no en són conscients (la banalitat de l'espanyolisme) però de ben segur que les alimenta qui sí que ho sap.

Parlem clar: una de les poques cartes que pot jugar l'Estat espanyol, gairebé l'única (juntament amb l'amenaça de fer volar l'euro pels aires, però aquesta se li pot girar en contra), per a frenar el reconeixement internacional de l'estat català és presentant-lo com a amenaça per a la seguretat nacional de socis i aliats. No és que Madrid tingui gaire credibilitat en aquest camp, després d'episodis com la retirada prematura d'Iraq, el desplegament selectiu a l'Afganistan, i l'absència a les Filipines després del darrer tifó, per no parlar de les agressions contínues contra Gibraltar o les disputes marítimes amb Portugal, però poden argumentar que en determinats camps van fent la viu viu.

No és que siguin cap model ni exemple, però amb material i doctrina estàndard aliada tampoc no són un forat negre. Al contrari, podrien argumentar, en un intent desesperat d'endarrerir el que és inevitable, que una Catalunya que sembla haver oblidat no solament la seva història (amb gloriosos fets d'armes que a voltes sembla que ens faci vergonya recordar) ans les regles que regeixen la comunitat de nacions, i on encara hi ha qui li tremola la mà quan se li recorda que estat i forces armades són sinònims.
Ha arribat l'hora de bastir un sòlid discurs en matèria de seguretat i de defensa, i de convèncer els qui estimen Catalunya que no podem fer cap pas en fals"
Per això ha arribat l'hora de bastir un sòlid discurs en matèria de seguretat i de defensa, i d'acabar de convèncer tots aquells que estimen Catalunya que no podem fer cap pas en fals. Els hem de demanar que, de la mateixa manera que fa anys van acceptar assumir les competències sobre presons, competències delicades i incòmodes, ara entenguin que toca assumir plenament les corresponents a seguretat i defensa, encara més delicades, i encara més incòmodes. Les presons simbolitzen la negativa de Catalunya a acceptar el "café para todos" i deixen clar que som una nació, no una comunitat autònoma. Les Forces Armades simbolitzen el retorn de l'estat català, i deixen clar davant la comunitat internacional que Catalonia Is Back.

Cada comentari, cada paraula, que posa en dubte el nostre compromís amb la seguretat de socis i aliats, és munició que els nostres enemics poden i no tindran cap dubte en fer servir contra nosaltres. Catalunya ha d'aparèixer als ulls del món com a garantia no solament d'una major seguretat al seu propi territori i en benefici de la seva pròpia població, ans també com a proveïdor net de seguretat, com a promesa d'una política de seguretat i defensa molt més ferma i racional en una zona clau d'Europa. Espanya no pot ser un país seriós en matèria militar perquè ha de destinar els seus efectius a mantenir unit allò que no és res més que un invent artificial.
O recuperem l'estat i les Forces Armades, o romanem esclaus. No hi ha tercera via"
Per això no pot enviar unitats navals a les Filipines a assistir les víctimes dels tifons, les necessita per a perseguir els pescadors de Roses que no duen la bandera espanyola i els ciutadans de Gibraltar que amb molt bon criteri s'estimen més ser súbdits de Sa Majestat que no pas esclaus d'aquesta presó amb forma de pell de brau. Catalunya, una realitat i no un invent, pot i ha de ser una potència militar seriosa i eficient, com ho són tants països mitjans amb qui compartim ètica protestant i tradició democràtica, com Holanda (que també va decidir en el seu dia no ser esclava dels espanyols), Noruega, Suècia, Finlàndia, i Dinamarca. Tots ells compleixen amb el seu deure.

Es faci amb bona fe o per espanyolisme, oposar-se a les Forces Armades catalanes és oposar-se a l'estat català. Són dues cares de la mateixa moneda. O recuperem l'estat i les Forces Armades, o romanem esclaus. No hi ha tercera via. Ja està tot inventat. La independència és un contracte d'adhesió, i la comunitat internacional no canviarà per a que uns esclaus que han oblidat llur pròpia història s'hi sentin còmodes. No és el món que canviarà, som nosaltres que ho farem, deixant enrere la mentalitat de l'esclau. L'home lliure, per definició, compleix amb el seu deure. L'home lliure es defensa a ell mateix, la seva família, i els seus aliats, sap que si no la seva llibertat no durarà gaire. A l'esclau, per altra banda, se li prohibeix dur armes, doncs negarien la seva condició. Entre la llibertat i l'esclavitud, els catalans hem optat per la primera. Ha arribat l'hora de la llibertat, que és també l'hora de la responsabilitat.