Tots coneixem les dificultats de la crisi des de fa temps i també sabem que no ens afectaen només a nosaltres sinó que, com tot avui dia, és una crisi global. La realitat, però, és que uns estats van posar-se a treballar des de l'inici de la crisi -com és el cas d'Alemanya- i d'altres la vam ignorar fins a límits escandalosos: és el cas de l'estat espanyol.
Si a tot això hi afegim les diferències de solidesa econòmica d'uns estats i d'altres, entendrem la realitat actual: la manifesta recuperació d'Alemanya davant altres estats com l'espanyol, el portuguès, Irlanda o Grècia, que a contracorrent procuren tapar els forats com poden amb la finalitat d'aconseguir la cohesió social i econòmica interna i el reconeixement financer internacional.
I és en aquest escenari que el govern espanyol s'ha posat les piles. L'estat ha engegat una sèrie de reformes estructurals, com el pacte per la jubilació, unes mesures sobre la solvència de la banca i les caixes, i una reducció del salari de funcionaris i d'altres costos. Aquestes mesures que, segons tots els pronòstics, apunten a una millora en la percepció positiva i el reconeixement dels inversors internacionals ajuden, alhora, a apaivagar la crisi del deute sobirà. I més després que Angela Merkel hagi passat recentment per Madrid -tot i que només durant sis hores- i hagi corroborat la bona línia de les reformes que ha fet el govern Zapatero -això sí: invitant-lo a fer-ne més i a no baixar la guàrdia.
En un símil universitari, seria com si la professora Merkel hagi obligat de manera justa al mal estudiant Zapatero, i l'hagi convidat a presentar-se el setembre amb la finalitat d'obtenir millor nota. De fet, ha quedat ben clar que la política econòmica ja no es fa a Madrid sinó que es lidera i beneeix des de Brussel·les i sovint també des de Berlin. Davant la realitat de la situació econòmica, és una bona notícia que Alemanya agafi el toro per les banyes i impulsi l'economia europea.
Només un retret: aquesta aposta estatal d'Alemanya convindria que es fes des de Brussel·les, naturalment, amb Alemanya com a capdavantera, però que fos una veritable política econòmica europea i consensuada per tots els vint-i-set estats. Així milloraríem la percepció dels ciutadans europeus respecte les institucions comunitàries i també el món percebria amb més claredat l'existència d'una política econòmica europea i tot plegat donaria més cohesió i més fortalesa a la Unió Europea.
