Tot i que hi ha estats que no saben, o no volen saber, res ni volen parlar de multilingüisme, des de la Unió Europea s’impulsa la conveniència que els ciutadans europeus coneguin més d’una llengua. En aquest escenari, la Comissió Europea impulsa una enquesta sobre el coneixement que els alumnes d’ensenyament obligatori tenen de les dues primeres llengües estrangeres que estudien. L’enquesta s'emmarca en els acords dels Consells Europeus de Lisboa (2000) i de Barcelona (2002), en els que es demanaven mesures concretes per millorar de domini de dues llengües estrangeres.
Per altra banda, un estudi elaborat per Goldsmiths (Universitat de Londres), amb nens de menys de sis anys, demostra la vàlua d’un aprenentatge bilingüe, ja que reforça la seva identitat, segons assegura l’estudi. En aquesta línia, s’encoratja als polítics a fomentar normes que facilitin el coneixement de més d’una llengua. És interessant que aquesta estudi sorgeixi d’un estat, el britànic, que destaca per l’euroescepticisme i pel monolingüisme de bona part de la ciutadania.

Destacar que actualment a Europa prop del 50% dels ciutadans estan capacitats per parlar almenys dues llengües.

I pel que fa a les institucions europees, esperar que segueixin amb l’aposta multilingüe, però que es doni un salt qualitatiu, valorant igual a tots els idiomes europeus i no solament els considerats oficials, els que els estats membres han proposat a l’hora de formar part de la UE. Com sabem, el català es troba en situació d’indefensió, ja que l’estat espanyol només va proposar com a idioma oficial el castellà.

Multilingüisme sí, però amb igualtat de condicions per a tots els idiomes. Així és la millor manera de preservar els drets lingüístics de tots els ciutadans, no només dels que se senten identificats amb llengües que tenen al darrere un estat.