Fa pocs dies Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del govern de la Generalitat, juntament amb Anna Terrón, secretària per a la Unió Europea i altres representants del govern català, varen visitar el comissari de la UE per afers lingüístics. El fet s’emmarca en la voluntat del govern català d’anar avançant en el reconeixement del nostre idioma en el marc europeu, amb l’objectiu final que algun dia sigui una llengua reconeguda com ho són la vintena que cadascun dels estats membres han proposat a Brussel.les. La comprensió del comissari xoca amb la realitat ja coneguda que la solució es troba més a Madrid que a Brussel.les.
Tot i que és necessari el que fa el govern català i les diferents institucions, associacions i ciutadans en favor del reconeixement del català a Europa, la veritat és que també s’han de dedicar esforços en fer canviar la manera de veure la realitat al govern de l’Estat, en el sentit que si aquest, en el moment que va entrar a formar part de la UE l’any 1987, a més del castellà hagués proposat també com a idiomes de l’Estat el català i d’altres, avui el català seria idioma oficial a Europa i gaudiria de tots els avantatges que tenen la vintena de llengües que ho són.
La realitat, però, ens mostra que la percepció que hi ha a les esferes de l’Estat no és la mateixa que podem tenir a Catalunya i que proposar l’oficialitat del català des de Madrid està més que lluny, només tenint en compte la situació política actual i la poca disposició a que les llengües oficials en alguna comunitat autònoma, com el català, l’euskera o el gallec, no ho siguin a nivell d’Estat espanyol.
És evident, doncs, que la visita de Carod-Rovira a Brussel.les és un pas més en el llarg camí de la reivindicació del català, la qual també s’ha de centrar en la ciutadania. No tindria sentit guanyar la partida oficial si la perdem en l’ús social. Per fer-nos la idea de la realitat de les llengües, només cal reflexionar sobre la informació apareguda aquesta setmana en un rotatiu, en què s’exposa que de les 7.000 llengües vives en el planeta, probablement aquest segle en desapareixeran la meitat. Tot i que el català no és dins d’aquest grup, no es pot abaixar la guàrdia, i la manera més eficaç, a part de la reivindicació oficial, és fer-ne ús.
