MÒNICA SABATA (Barcelona, 1970) és psicòloga. Fa gairebé 10 anys que treballa al Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) i actualment n'és la coordinadora. Com a representant d'aquesta entitat, és una de les portaveus de la Plataforma pel Dret de Decidir, que demana el no a l'Estatut.
Entre 2.000 i 5.000 persones es van aplegar a l'acte de dissabte passat a la plaça de Catalunya de Barcelona. Quina valoració en feu?
Era un inici. Calculem que, per les senyeres que vam repartir, van ser unes 5.000 les persones que hi van passar. Si hi hagués hagut una mica més de gent, si la plaça s'hagués vist més plena, és clar que hagués anat millor. Però, per nosaltres, el que era important era començar. Ja teníem tot el material i l'acte va servir per distribuir-lo a totes les entitats. En l'assemblea de dilluns al vespre vam valorar que totes les intervencions havien tocat amb molta qualitat els arguments que ens fan dir no a l'estatut. Per tant, a nivell de contingut i de missatge polític que volíem transmetre, cap dubte que va ser un èxit.
Era preferible un acte convocat amb pocs dies d'antelació a un altre de més meditat i amb major difusió?
Volíem arrencar abans que ho fessin els partits polítics, perquè entenem que la seva dinàmica és una i la nostra n'és una altra. És cert que continuem tenint la voluntat d'incidir, com ja vam dir durant la manifestació del 18 de febrer, però també som conscients que els efectius, les possibilitats i els espais que tindran els partits polítics seran uns, i els efectius, les possibilitats i els espais que tindrem des de la societat seran uns altres. I si, a més a més, resulta que defenses el no, encara seran menys, perquè el que comença a veure's és que, en els grans mitjans de comunicació, hi ha una aposta important pel sí.
Teníeu previst que una baixa convocatòria seria munició fàcil per als partidaris del 'sí'?
Sí, però partíem de la concepció que fèiem la difusió de l'acte només per Internet, perquè no hi va haver cartells, i que els efectius econòmics que teníem preferíem destinar-los a editar cartells que diguessin clarament 'vota no'. Ja n'hi ha molts que han sortit, uns 20.000, i n'han d'arribar 15.000 més, a banda de les octavetes, que n'hem fet 50.000. Hem valorat que la comparació no era possible. Una cosa era la manifestació el 18 de febrer, que se situava en un moment polític molt concret, i l'altra història diferent és un acte convocat com a concentració i que es dóna en un altre moment molt concret, quan estem a punt d'entrar en campanya electoral i on es demana un posicionament concret. En l'assemblea de dilluns també vam valorar el fet que el 18 de febrer vam sortir al carrer dient 'som una nació i tenim el dret de decidir'. Aquell era un missatge molt positiu. Quan tu demanes a la gent que voti no, doncs és una altra situació molt diferent, un altre tipus de demanda.
La Plataforma, primer, va rebutjar el sí. Un cop els partits polítics van definir les seves postures, va decidir apostar pel no. El procés denota una manca d'autonomia respecte la vida política?
Primer vam dir que optàvem per un rebuig al sí i que fomentaríem la participació. A partir d'aquí es va iniciar un procés de reflexió intern per decidir per quina opció havíem d'optar. Finalment, hi havia algunes entitats que apostaven pel blanc i la resta quedaven pràcticament dividides al 50% entre el no i el nul i, per tant, es produïa un empat tècnic que feia que no hi hagués una posició que fos molt més predominant que l'altra. En aquell moment, el 24 d'abril, es va decidir que la Plataforma rebutjava el sí i acceptava el que enteníem que eren les tres formes vàlides de rebuig: el no, el nul i el blanc.
Des del 24 d'abril fins ara, les entitats també han anat madurant. Dins els òrgans de govern de les entitats que conformen la Plataforma hi havia molta diversitat d'opcions en el rebuig al sí, i això havia dificultat la seva presa de posició. De mica en mica, però, les entitats van deixar la posició del nul i van tendir cap al no.
Aquest període coincideix amb el del posicionament d'Esquerra?
Això coincideix en el temps amb el posicionament d'Esquerra, però no està en cap moment promocionat per Esquerra. O sigui: que la Plataforma digui no finalment, no és la conseqüència que Esquerra hagi dit no, en cap moment. És una relació que rebutgem. Esquerra primer fa una opció; les seves bases li diuen que l'ha de canviar i, en tot cas, la Plataforma, que és un espai molt plural, molt divers i molt gran, perquè hi ha 700 entitats, també ha anat fent el seu procés.
De la mateixa manera valorem que ho ha fet l'opinió pública. El 24 d'abril pràcticament no hi havia cap personatge mediàtic que s'hagués posicionat pel no. En canvi, entre el 24 d'abril i el mes de maig, hi ha hagut persones que s'han desacomplexat i han dit que votaran no.
El motiu principal que va fer que la Plataforma tendís cap al no va ser el fet de veure que hi havia la necessitat d'una posició unitària, perquè, si no, enteníem que el pol sobiranista quedava molt afeblit. Malgrat que dins la Plataforma hi queden entitats que estan en el nul i en el blanc, han acabat dient que preferien que la Plataforma anés a una posició unitària que no pas que es quedés en un rebuig teòric i que això ens pogués fer perdre força.
La por a perdre la subvenció ha condicionat que algunes entitats s'integrin o no a la Plataforma, o que s'hagin vist empeses a recolzar la campanya 'Estatut, jo sí'?
Crec que tots els posicionaments en aquest referèndum són lícits, que si sí, no, blanc, nul, o no aniré a votar. Per tant, no crec que s'hagi d'entrar en el debat de si hi ha entitats que s'han posicionat per una cosa o una altra, o s'han posicionat o no s'han posicionat en funció a la por que puguin tenir a la pèrdua de subvencions. Entenc que els òrgans de govern de les entitats prenen les decisions que entenen que han de prendre i que deuen ser motiu del que realment pensen de què ha de tenir aquest país. És més. Crec que seria greu que poguéssim arribar a pensar que, del posicionament que una entitat pugui prendre davant d'un referèndum, li puguin perillar les subvencions. Hauríem de tenir la tranquil·litat que això no afecta al resultat que pugui tenir un concurs públic, perquè, en definitiva, les subvencions són un concurs públic. No crec que les forces polítiques hagin de pressionar ni a cap entitat ni a cap persona mediàtica perquè es posicioni pel sí o pel no, o que les entitats se sentissin pressionades en aquest sentit. Cadascú ha de tenir la llibertat per poder expressar el que pensa que és bo per al país.
El vostre no serà utilitzat contra Catalunya?
No. Hi ha hagut un debat que s'ha intentat filtrar, que és que el no serà utilitzat pel PP. El PP, a Catalunya, tothom sap quina força té i és evident que el no que sortirà a Catalunya no serà el seu. Això és molt fàcil: mirem la bossa de vots que té el PP i la que sortirà el 18 de juny i veurem que una cosa no casa amb l'altra.
Si les entitats que integren la Plataforma diuen que no a aquest estatut és perquè pensen que hi ha d'haver noves fórmules, o altres fórmules millors d'autogovernar-se que el que aquest estatut ens permetrà. En tant que aquest estatut ha estat retallat, trepitjat i humiliat a Madrid, no recull moltes de les reivindicacions que havien estat fetes per la Plataforma en el moment de la manifestació, i que continuen sent el seu manifest fundacional: creiem que, evidentment, el tema de la identitat no queda resolt, perquè queda relegat al preàmbul, sense valor jurídic, creiem que el tema del finançament no queda ben resolt, com també passa amb les polítiques de ciutadania i immigració, les relacions de Catalunya amb la resta del món, la llengua, els drets socials i democràtics, i el fet que les qüestions legislatives i executives essencials continuaran en mans de l'Estat. Aquests són els set motius bàsics perquè rebutgem l'estatut. Partint del nostre manifest fundacional, hem agafat l'estatut, l'hem estudiat i hem dit que no per aquests set motius.
Uns motius que tendeixen a reclamar el text del 30 de setembre?
No necessàriament, perquè dins la Plataforma hi ha de tot, entitats i col·lectius que defensen l'estatut del 30 de setembre i entitats i col·lectius que estan per tenir una Constitució. Per tant, no vol dir que aquests set motius impliquin que retornem a l'estatut del 30 de setembre.
En tot cas, el que sí que valorem és que l'estatut del 30 de setembre ha quedat laminat, perquè s'han canviat 165 articles i disposicions, i el preàmbul s'ha fet de nou tot sencer. Vol dir que ha quedat a zero. El text del 30 de setembre l'han fet pols. Però això no vol dir que la Plataforma estigui en el posicionament de demanar el text del 30 de setembre. En tot cas, el que diu la Plataforma és que aquest text no funciona, perquè, d'acord amb el manifest que havíem fet, no compleix el que nosaltres creiem que serien punts bàsics per poder tenir un autogovern correcte.
La Plataforma fa el diagnosi de l'estatut. Elabora també alguna proposta alternativa?
No. Diem que nosaltres rebutgem l'estatut per això, per això i per allò. En tot cas, diem que Catalunya ha de continuar treballant per arribar a la plena recuperació dels drets històrics i socials, a poder decidir quin és el seu futur.
Un rebuig a l'estatut facilitaria la via per encetar una nova negociació amb Espanya?
Si guanya el no, és evident que la classe política catalana n'haurà de prendre nota. Haurà de dir "ep! Aquí hi ha un poble que això no ho accepta" i, per tant, a partir que hi hagi l'escenari que hagi guanyat el no, serà un toc d'atenció per buscar noves formes que permetin que entre totes i tots construïm un futur diferent, més enllà dels pactes a Madrid.
Després del 18J, quines perspectives té la Plataforma, tant si guanya el sí com si guanya el no?
El punt final de la Plataforma no és el referèndum. O sigui, tenim la voluntat de continuar treballant per la defensa de la identitat i pel dret de decidir, que, en definitiva, no és res més que un eufemisme del dret a l'autodeterminació. Per tant, aquest referèndum és un pas que hem de fer en el camí, però que, en tot cas, la nostra voluntat és continuar treballant a partir de l'endemà del referèndum pel dret a l'autodeterminació. Nosaltres vam dir que el dia 19 de febrer existeix i ara diem que el dia 19 de juny també existeix, més enllà de referèndums. Després del 18J, el 19J existeix.
D'altra banda, un altre fet que ens preocupa és que s'està intentant crear una dinàmica de la por, en el sentit que, si surt el no, què passa en aquest país: "si surt el no, ens morirem tots". No, no passarà res. El 19J tothom es llevarà, anirà a treballar i continuarà la seva vida. És evident que, si surt el no, el món no s'acaba. Al contrari, començarà un camí diferent, però el que és evident que no es pot fer por a la gent en aquest sentit.
