El diari La Vanguardia, amb més de 125 anys a l'esquena, compta amb una de les contraportades més preuades de tot l'Estat. Des de fa deu anys, els periodistes Víctor Amela, Ima Sanchís i Lluís Amiguet publiquen, diàriament, una entrevista a algun personatge d'interès polític, cultural o social. Per celebrar l'efemèride, el Palau Robert acull l'exposició 10 anys fent la Contra, on s'hi mostren algunes de les entrevistes més representatives d'aquesta dècada. L'exposició, però, no acaba de concordar amb la realitat. La Vanguardia, escrita des dels seus inicis únicament i exclusiva en espanyol, a l'exposició sembla que utilitzi el català amb una normalitat absoluta, quan, en realitat, el margina a tan sols un grapat de cartes al director.
Els entrevistadors mostren 99 de les peces més preuades que han caçat, des de Ségolène Royal a Daniel Baremboin, Paco Rabal, Susan Sontag, Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat, Salman Rushdie o l'aleshores alcalde de Cornellà José Montilla. Tots aquests personatges s'expressen en un català exquisit, tergiversant completament l'essència del diari del comte de Godó des dels seus inicis. És digne d'elogi que La Vanguardia faci el pas d'acceptar el català com una llengua plenament normal, per bé que ja seria hora que l'experiment fos aplicat també al conjunt de les seves pàgines.
Fa una setmana, el cònsol alemany a Barcelona va avisar que alguna notícia publicada a La Vanguardia no s'acabava d'ajustar a la realitat. L'exposició del Palau Robert tampoc s'hi ajusta al 100%. La gent amb opinió, gent de Vanguardia, doncs, és gent manipulada?
