Cada dia és més evident que Catalunya com a nació es més mesella. Som capaços, fins i tot, d’agrair que ens esquilin, la beneiteria no té límits. Les nostres institucions es deleixen perquè l’Estat entri a formar part dels patronats de les principals entitats del país a canvi d’una almoina, evidentment dels nostres propis diners. I això es considera un fet positiu, i així, institucions pròpies i competències exclusives queden mediatitzades i controlades per l’Estat. I cada vegada que hi ha un problema amb Catalunya apareix l’Estat salvador, que ve a salvar-nos i ens retorna, o ens ho promet, una petita part del que és nostre, mentre les nostres autoritats polítiques fan cara de satisfacció... La manca de sentit d’Estat vers la nostra nació cada dia ens transforma en vassalls agraïts i innocents.
Zapatero arriba aquest dijous a Catalunya i hem de posar cara de satisfacció, o potser millor, creure’ns que li hem de donar un “benvingut Mr Marshall”, com es feia a l’Europa de la postguerra, però amb una diferència molt important: que el Mr Marshall nord-americà portava els seus diners per als europeus i va ajudar a reconstruir una Europa arrasada per la segona Guerra Mundial. Zapatero ve a prometre eficàcia, contundència, però els diners són els nostres, i si no és així per què no publiquen les balances fiscals? Per què no fem comptes?
Els catalans de totes les ideologies comencem a deixar la nostra beneiteria i comencem a parlar clar: Espanya, en la seva estructura actual, és un paràsit que pot acabar amb la nostra nació i el nostre benestar. Cal ja, doncs, canviar tota l’estratègia política que hem portat a terme des de la Transició, perquè ara està fracassant. L’únic punt positiu, si ho és, és haver aconseguit que Espanya s’hagi modernitzat.
Això ens permet dir avui que ara ja no toca segui r amb aquesta sangonera, ni cal plantejar-nos de nou el pacte, ja que el de la Transició ha fracassat. Ells ja són forts, ja no ens necessiten, ara torna a ser la nostra hora, i no necessitem ni Zapateros ni Rajoys que, a sobre, vinguin a salvar-nos.
Fracassada la via estatutària, perduts els trens de la sobirania a Europa després de la caiguda del mur, Catalunya, els Països Catalans, han de provar la seva pròpia estratègia, sense pors dels “cosins del Zumosol” que ens amenacin ni sangoneres que ens explotin.
Els polítics catalans que segueixen amb l’esquema de la transició ja no gaudeixen del suport de les noves generacions catalanes i estan perdent les bases pròpies que els van permetre governar, desenganyades amb Espanya. Cal, doncs, engegar sense complexos una nova etapa política, que exigeix un gir radical però a la vegada, com no pot ser d’altra manera, fet amb la responsabilitat i el seny que caracteritzen el nostre poble. Això sí, sense pors ni lluites fratricides entre nosaltres. Comencem, doncs.
