Un miler de manifestants es van concentrar, dilluns, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per protestar contra el caos de Renfe. La concentració, convocada espontàniament per SMS i Internet, va convertir-se en un batibull de protestes de signe totalment oposat, des del grupúscul de Rosa Díez Unión Progreso y Democracia fins a l’independentisme extraparlamentari. El malestar pel mal servei de la les infraestructures, doncs, existeix. La pregunta que molts es feien a la plaça era qui seria capaç de vehicular aquest malestar i cap a on es podria reconduir. En aquest sentit, la Plataforma pel Dret de Decidir ja s’ha posat a treballar i s’està reunint amb els diversos agents socials de Catalunya, des de sindicats a plataformes, per trobar el desllorigador que calmi el malestar.
A la plaça de Sant Jaume s'hi van corejar multitud d'eslògans, des dels més unitaris ‘Ministra dimissió' a ‘Montilla puja al tren'. Una nodrida representació de les diferents sensibilitats de l'independentisme -des de Catalunya Acció a ERC, passant per Estat Català- també van corejar constantment proclames, mentre que el violent García Albiol es passejava ufanós entre la ciutadania covant un populisme de poca classe, de la mateixa manera que d'altres manifestants reclamaven que el TGV passés pel litoral barceloní.
Tothom protestava, doncs, però ningú sabia ben bé contra qui ho feia. Votants del tripartit no s'atrevien a criticar obertament als seus líders i trobaven en la ministra espanyola de Foment un cap de turc ideal. Votants convergents demanaven la dimissió del tripartit però tampoc no tenien clar que els seus dirigents s'haguessin esforçat gaire en aconseguir les millors infraestructures per a Barcelona.
En tot aquest poti-poti de renecs i insults, els independentistes eren els qui emetien un missatge més clar i entenedor, perquè fa anys que tenen identificat qui és el culpable de l'ofec que pateix el país. En moments de crisi, qui assenyala clarament un objectiu és qui guanya la partida. El problema, però, és saber si la resta de la societat comparteix el punt de vista del sobiranisme, o bé si aquest sap imprimir prou atractius al seu missatge perquè arribi a totes les capes de la població. En un moments en què l'independentisme està a l'alça, qui tingui el cap clar per donar una resposta al malestar ciutadà, trobant el màxim de complicitats possibles en col·lectius poc o molt propers a la causa catalana, serà qui podrà acabar cantant ‘bingo'. L'altra alternativa possible sempre serà la frustració, el desencís i una abstenció encara més accentuada que la que es va registrar per l'Estatut.
