Ningú no està per sobre de ningú, i si hi ha algú que té l'autoritat moral i fins i tot política per a cridar l'ordre a l'actuació dels polítics és la majoria social que ha fet possible l'actual situació. I aquesta majoria actua amb més seny i responsabilitat que no pas els aparells dels partits polítics.

En les últimes hores, després de la conferència d'Oriol Junqueras, s'ha produït certa crispació a l'establishment de la Generalitat i de CDC --i una part d'Unió. Crispació centrada en el discurs de Junqueras. 

És possible que el passat 2D Junqueras no fes el seu millor discurs. Però el seu missatge mereix ser escoltat. No tot és tan simple i fàcil com un projecte dissenyat per una sola persona, encara que sigui el President de la Generalitat, tot i el gran respecte i valentia que ens va merèixer aquest acte èpic del President el passat 25N.

A Catalunya tenim dues experiències anteriors: el Quebec i Escòcia, experiències en les quals l'independentisme es va basar en un sol partit i en un sol programa. I els resultats, tots els coneixem.

Catalunya ha fet un camí diferent, el protagonisme de l'independentisme no ha estat d'un ni de dos ni tres partits, sinó del poble mobilitzat en pau, en perfecte ordre democràtic, amb grans dosis d'unitat cívica i social. I sobretot, amb molta emoció, responsabilitat i sentiment. ¿Pot una sola opció representar tot això?

Si tot el país fos com el votant sobiranista de CDC i dels sectors històrics d'ERC i d'UDC, la proposta Mas seria la que a mi personalment em faria il·lusionar i actuar. Però Catalunya --el que va intentar explicar Junqueras-- ja no és la de fa 30 anys, ni la de fa 20. Catalunya avui dia compta amb una gran complexitat.
No estem fent aquest procés en anys de progrés, el fem ara, en plena crisi, i això, agradi o no agradi, ho condiciona tot"
Cal no oblidar també un aspecte --alguns ho pretenen: portem anys de crisi econòmica i social. Hi ha molta gent que pateix i que vol en part la llibertat de Catalunya, però vol també un Estat nou que garantitzi la seva supervivència, el seu benestar i el projecte social europeu. No estem fent aquest procés en els anys de progrés, el fem ara, en plena crisi, i això, agradi o no agradi, ho condiciona tot. Sols cal parlar amb els aturats, amb els empresaris que pateixen la situació, o amb les tres M: metges, mestres i Mossos. Aquests darrers pateixen fortes retallades.

Perquè no som --repeteixo-- el Quebec ni Escòcia, som més importants i hem de ser capaços de fer una alternativa pròpia i original adaptada a la nostra realitat, com hem fet sempre. A Catalunya tenim majoria social, majoria parlamentària i pluralitat d'opcions --des del centredreta fins a la mal anomenada extrema esquerra-- i això és un valor molt important que de vegades menystenen alguns sectors del sobiranisme.
Allò que cal és trobar la manera que el vot a CiU, ERC, ICV i la CUP sigui vist com un tot"
Estem obligats, per tot això, a que hi hagi pluralitat d'opcions en aquestes eleccions nacionals que hem de convertir en plebiscitàries, perquè ningú no pot quedar-ne al marge. I el projecte ha d'ésser inclusiu, de totes i cadascuna de les capes i de les situacions socials del país.

Ni Artur Mas, el nostre president, té la vareta màgica ni tampoc la té Junqueras. Allò que cal convenir és trobar la manera que el vot a CiU, ERC, ICV i la CUP sigui vist com un tot per assolir un Estat nou.

Estic convençut que Mas i Junqueras, Junqueras i Mas, s'entendran, entre d'altres coses perquè el país no perdonaria el contrari. L'escletxa de la història s'obre de tant en tant i ara està oberta. Cal aprofitar-ho. Deixem-nos de tensions, retrets..., ja farem això en una futura Catalunya lliure. I deixem a part els elements tòxics que, per interessos personals, de vegades embruten els processos unitaris.