La ciència política més elemental ens explica que allò que defineix un discurs són les accions i les realitzacions que comporta i no pas la retòrica que l'acompanya.
En el moment actual, les reaccions d'Espanya cap a Catalunya es mouen entre l'insult quotidià (definint-nos com a societat egoista, alienada i excloent) o, quan menys, la mentida reiterada i persistent (amb el mantra del federalisme ignot).
Els fets, però, són molt més il·lustratius. I el darrer fet de què hem estat testimonis ha estat la publicació dels pressupostos generals de l'estat per a l'any 2014. Uns pressupostos, ras i curt, que aboquen Catalunya al límit de l'ofegament econòmic. Algunes dades força significatives: d'entrada l'Estat retalla en un 25% les inversions pressupostades a Catalunya. Una xifra que, com sabem, acostuma a ser força superior del que finalment s'executarà.
En l'àmbit social, el fons per la dependència pateix una reducció del 47%. Pel que fa les infraestructures, el govern espanyol segueix obsessionat amb l'alta velocitat i hi dedica el 70% del pressupost de Foment (on no s'inclou, per cert, la inversió pactada al juliol entre la ministra Ana Pastor i el conseller Vila per a l'estació de la Sagrera). Rodalies es queda amb un tristíssim 2%.
Aquests pressupostos són una autèntica càrrega de profunditat amb l'objectiu de minar, encara més, l'empobrida estructura econòmica de la societat catalana"
Els principals bucs de la cultura catalana tampoc s'escapen del punt de mira del Govern espanyol ja que si bé els percentatges de retallada són similars arreu de l'estat, les quantitats netes resultants semblen una burla: MNAC i Macba –que reben de Madrid, aproximadament, 2 i 1 milions d'euros– patiran una reducció del 30%, mentre el Museo Reina Sofía i el Museo del Prado continuen ingressant de l'Estat deu vegades més de diners aquests dos grans museus catalans. Però no tot són males notícies, els fons reservats del CNI augmenten un 11%. Només faltaria.
Però no és cap broma. L'anunci d'aquests pressupostos són una autèntica càrrega de profunditat amb l'objectiu de minar, encara més, l'empobrida estructura econòmica de la societat catalana. Són per tant, més que una declaració d'intencions, una declaració d'una agressivitat i d'una violència extremes. Toquen os perquè afecten la part més desafavorida de la població, afecten els serveis i les eines públiques necessàries per al conjunt de la nostra societat i n'hipotequen el futur.
Quan diem que no podem perdre ni un segon més del necessari, quan recolzem una acció política determinada que aplani, planifiqui i concreti l'autodeterminació de Catalunya parlem d'això: d'una societat que per si sola aspira al progrés i al benestar. D'una societat que des de la dependència s'aboca a la misèria i al desnonament. Al 2014, referèndum, consulta o eleccions, ha de quedar tot decidit!!
