Sóc a casa treballant per acabar urgentment una feina. El telèfon em distreu de la concentració. L'agafo. Una veu de dona em truca des d'una entitat bancària catalana. Se m'adreça en castellà i jo, com de costum, responc d'esma en català.
Deixo que m'expliqui el motiu de la trucada. Ara toca assegurances, per ajudar a mitigar la por que entre els governants i els mitjans ens van posant al cos sobre el nostre esdevenidor. En veure que responc insistentment en català amb tota naturalitat, canvia de llengua i continua en català. Quan acabem la conversa li pregunto per què d'entrada se m'ha adreçat en castellà, tot i que jo tinc donada d'alta l'opció de llengua catalana. Em diu que són ordres de l'empresa.
Al cap de pocs dies, també m'interromp la feina una trucada de control de satisfacció de serveis. Es tracta d'una mèdica privada que vol saber si se m'ha atès bé. Em parla una veu de noia jove, en castellà, amb un deix mallorquí evident. Jo, com sempre, responc en català i veig que de seguida xerra en un mallorquí preciós. Després de dir-li el meu alt grau de satisfacció per la visita mèdica, li comento, però, l'estranyesa pel fet que se m'hagi adreçat en castellà. Em diu el mateix: política de l'empresa.
Si reclamem els nostres drets lingüístics, per què no els defensem amb tota normalitat?"
Davant el dubte de si el client preferirà català o castellà, l'opció per defecte de moltes empreses catalanes no és mai la llengua del país. Em pregunto si, qui dicta aquestes normes s'ha aturat a pensar que comença a haver-hi ciutadans a Catalunya que no tenen per què conèixer el castellà. Per bé que l'onada immigratòria dels anys 60 va ser castellanoparlant i molta de la recent és llatinoamericana, cal tenir clar que la comunitat amaziga, per exemple, és molt àmplia a Catalunya, que si el que es vol és agradar el client i no vessar-la, cal posar-se d'acord que, o es pregunta abans de res en quina llengua es vol ser atès o es parla –per defecte- la llengua comuna: el català.
Bufen vents poc respectuosos contra els usos lingüístics. Catalunya ha fet un esforç en el model lingüístic a l'escola per garantir la pau social en aquest sentit. Però s'evidencia contínuament que no s'ha fet el mateix en tots els altres àmbits: mitjans de comunicació, món laboral i empresarial, publicitat, etiquetatge de productes, etc. No en traiem res de defensar un model d'escola si aquest ciutadà competent en dues o tres llengües, després percep que alguna d'elles pot no necessitar-la mai més.
Si som capaços de defensar l'escola en català amb les ungles, si reclamem els nostres drets lingüístics ben justament, per què no els defensem cada dia amb la nostra actitud decidida, amb tota normalitat? Una llengua es defensa parlant-la. I sobretot, parlant-la bé, coneixent-la i trametent-la amb cura.
Una administració pot destruir una llengua amb mesures que l'ofeguin, la prohibeixin, la degradin o l'arraconin a llengua de segona; però la destrucció més ràpida pot venir també de la mà dels seus parlants, si no tenen molt clar que les llengües són organismes vius i que, per tant, també poden morir. Qui vol ser-ne còmplice?