Per un altre costat, "la pregunta" és també una nova complicació. Els partidaris de quedar-se a Espanya són una diversitat. Hi ha aquells que ja els va bé la situació actual, els qui voldrien una mica més d'autonomia i una delimitació de les competències i finalment, hi ha els qui voldrien un estat plurinacional, federal o confederal, que reconegui la diversitat política dels pobles ibèrics. Són sobretot aquests últims qui no es conformen amb dir "no" a la independència i aspiren a que quedi clara la seva posició.

Segurament la simple circumstància podrà arranjar la situació anterior. Perquè els partidaris de l'autonomia i de la constitució actual (fins i tot alguns dels qui la voldrien reformar) seguiran la consigna de Madrid i no participaran a la consulta. D'aquesta manera, el "no" dels federals i dels confederals, amb visió plurinacional de l'estat, adquirirà la dimensió que li escau, la del doble no: el seu serà un "no" a la independència i un "no" a continuar amb l'actual constitució.

Fer una consulta sense el consentiment de Madrid i que trenqui el marc institucional és una pirueta política molt complicada. Perquè la llei és taxativa. Internacionalment l'estat pot argüir que executa la legislació i ningú se'n sorprendrà de les mesures que s'apliquin. La Generalitat no ha desenvolupat cap xarxa de suport a la consulta i està pràcticament desemparada en el concert dels estats. Un estats els quals consideraran aquest esdeveniment un "afer intern" i no es mouran fins a visualitzar un clar resultat (i encara). La Generalitat únicament pot confiar en la complicitat militant del país. Les enquestes detecten que un 80% vol votar, però les coses poden variar davant l'adversitat.
La Generalitat hauria d'impulsar un organisme semipúblic amb tres cambres"
En presentar-se al Parlament, els partits varen acordar seguir l'estratègia quebequesa. De manera que, si no es fa la consulta, el prestigi de la Generalitat quedarà molt discutit i exigirà la convocatòria d'unes noves eleccions, com alguns han suggerit. Tanmateix, en els programes, els partits s'imposaven la consulta al marge de qualsevol eventualitat i no fer-la, arma els contraris, els quals diran que els impediments eren previsibles i "mobilitzar" sobre una il·lusió, deslegitima els promotors. En conseqüència la consulta s'hauria de fer "sí o sí".

Fins on arribarà l'oposició de Madrid? És previsible que recorri la llei de consultes i la de la data i la pregunta, que el parlament s'ha compromès a enllestir abans de nadal. Si això es produeix, aleshores els dos textos seran suspesos pel constitucional. Ens trobarem en el cul de sac del vertigen, en el xoc de legitimitats. Madrid no podrà desdir-se i saltaran tots els ploms. La Generalitat i el Parlament perdran la condició i se suspendrà l'autonomia. Només unes eleccions a temps, ho podran reconduir.

Molt del què s'ha fet en aquest país ho hem pagat, a més a més dels impostos. Ha estat la manera de no renunciar al progrés i la redistribució. Aquesta filosofia es pot aplicar també, a la consulta. Perquè hauríem de preservar la institució del fuet de la llei. Els partits haurien de sostreure-la de les institucions i deixar que els ciutadans l'organitzin. Salvar d'aquesta manera, la Generalitat. I delegar la consulta a tercers. De fet, al tenir l'estat en contra, pràcticament ja s'ha desvalorat i queda només el fer-la per la "tossuderia nacional". Ara que els partits debaten sobre la pregunta i el dia, convindria que en aquests debats, hi incloguin la "institució" que realitzarà la consulta.

La Generalitat hauria d'impulsar un organisme semipúblic amb tres cambres. La primera seria la veu dels partits partidaris de la consulta. A la segona hi hauria la participació de les institucions: Generalitat, diputacions, municipis... i la tercera les associacions socials (ANC, Òmnium, sindicats, patronals...) que s'hi haurien d'implicar. Cada cambra tindria el seu propi fòrum de discussió i totes juntes treballarien per l'èxit de participació i per la repercussió mundial. Treure la consulta de les institucions i delegar-la a un organisme de prestigi i de consens permetria contrarestar la jurisprudència i les oposicions, sense haver de renunciar a ser i existir.