I si formes part d'un col·lectiu marginal, perseguint utopies i somnis, no és estrany que la gent et miri pel carrer amb recel: ai, aquests!

Però, i si no són deu? I si són més del què et penses?

Sempre recordaré com em va colpir, a mitjan anys seixanta, trobar que aquell amor per Catalunya que jo creia compartit per la meva família ─que havia passat per anys a l'exili─ i només alguns amics més, aquell secret anhel de llibertat, era el mateix que expressaven a crits i aplaudiments, en els concerts de Raimon o LluÍs Llach, centenars de catalans desconeguts.

El 10 de juliol de 2010, ja sabíem que molta gent se sentia profundament indignada, ofesa, humiliada per l'atac a la voluntat popular català perpetrat per aquell Tribunal Constitucional fortament desacreditat, a més, per filtracions, pressions, desqualificacions... L'èxit era garantit pel suport de partits i sindicats, i esperable. El mar de senyeres (de banderes catalanes) i la massa de gent ens va ratificar la impressió que tots érem catalans 'emprenyats'. Però la novetat hi va ser el crit més sovintejat: In, Inde, Independència. I no crec que a cap dels organitzadors de la manifestació (sense haver-ho estimulat) li sabés gens de greu. Era només el pas següent, lògic, en la defensa del dret de decidir predicat a la capçalera.

Però el mar de banderes de l'onze de setembre d'enguany ha estat diferent. La manifestació no només ha estat unitària com havia aconseguit entre gairebé totes les entitats sobiranistes la PDD. Ha estat una manifestació de la maduresa política, més enllà de les entitats, una manifestació de la majoria d'edat. I ja se sap que això vol dir l'emancipació.
Ha estat una manifestació de la maduresa política, de la majoria d'edat. I vol dir l'emancipació"
Ha estat la substitució, tranquil·la però contundent, de la senyera per l'estelada. Tota una declaració programàtica, des de les bases populars -joves i grans, homes i dones, de comarques i de ciutats- del país. Potser només és ara que ens adonem, de debò, de què ha servit la manifestació de fa dos anys!

L'Assemblea Nacional Catalana es pot atribuir -amb tot el dret del món- el mèrit d'haver aconseguit aquest èxit. Ha seguit fil per randa el seu propi full de ruta. Ha aconseguit, potser agafant la torxa encesa per les consultes populars, que el tema de la independència ha passat en molt pocs anys de ser un tema marginal, comentat només en cercles molt determinats i marcats, a ser comentat en els bars, a les tertúlies, en les editorials dels diaris. I ha obligat els estaments polítics a posicionar-s'hi, encara que alguna posició hagi torçut algun tormell.

La manifestació ha tingut dues característiques remarcables més. Una, per la il·lusió de la gent. Ha estat un acte mirant cap al futur, en positiu, amb esperança. No ha estat una protesta, un atac, una demostració de ràbia o de frustració. Ha estat una crida clamorosa als líders politics justament perquè ens liderin, que agafin el timó amb mà decidida cap a un port que ja divisem.

L'altra novetat ha estat l'enorme cobertura mediàtica internacional de l'acte, en general molt més equilibrada i detallada que abans. Sembla plausible pensar que el descrèdit dels dirigents de l'Estat espanyol hagi restat credibilitat als seus intents de minimitzar la importància del camí cap a la independència.

El principal front, però, és a casa. La majoria social, tranquil·la però clara, té un consolidat coixí de gent amb sobrades motivacions, simbòliques i pragmàtiques, per donar suport a l'objectiu. Però a bona part de la resta li calen motius de benestar, de seguretat, de garanties de perspectives de futur per assegurar el seu Suport. Mentre les institucions van creant, com ens acaben de prometre, estructures d'Estat, assegurar el suport d'aquest important segment de la població és el repte de la societat civil, tan ben articulada a través de l'Assemblea i de l'Associació de Municipis per la Independència.