La societat civil catalana es troba en una d'aquelles cruïlles històriques per on han passat ─i passen─ moltes nacions en els seus processos d'emancipació. Una minoria (política, social, militar o econòmica segons el cas, o una combinació d'elles) molt ben col·locada podria fer un cop, malgrat no comptar amb el gruix de la població. De casos en trobaríem un munt. Però en democràcia les coses es resolen d'una altra manera.
Les coses es resolen a les urnes demostrant que la majoria de la població, de l'electorat, opta per l'alliberament. Aquesta majoria passa indefectiblement, per definició, per incloure la massa central de la societat. No hem de perdre l'home i la dona del carrer a qui parlar d'ismes (article 29) els inquieta perquè queden lluny, novament per definició, dels extremismes.
[Que s'atregui la majoria pot ser democràtic però no garanteix sense més la democràcia: després de repetits fracassos, Hitler va guanyar folgadament unes eleccions.]
Els ismes no només representen ideologies que poden espantar, sinó que també tenen una terminologia que aliena aquesta massa central, sovint callada, de la societat: el "català emprenyat". Així, la "desobediència" o la "insubmissió" són termes que, pel seu enfrontament amb el poder, inquieten. De vegades inquieten més del necessari: la decisió que la Generalitat sigui el perceptor dels impostos i que hagi de transferir-los (en part o totalment) al Govern espanyol en funció del model de finançament sembla un pas perfectament assumible per poc catalanista que siguis. Però dir-li "insubmissió" o "desobediència" fiscal aliena ─innecessàriament─ moltíssima, moltíssima gent, n'estic segur.
La independència arribarà quan Catalunya haurà de crear la seva pròpia legalitat per substituir la legalitat vigent"
És clar que, en l'actual tessitura, les Corts i el Gobierno espanyols faran tot (o quasi tot) el que podran, incloent-hi les activitats dels serveis secrets (que en part, irònicament, paguem els catalans), per avortar el nostre procés i negar-se a la negociació. La independència arribarà en el moment què Catalunya haurà de crear la seva pròpia legalitat per substituir la legalitat vigent. Hem d'estar amatents, doncs, per donar un massiu suport social a aquest pas.
Però caldrà molta valentia política (en deia Francesc Torralba "audàcia" en un acte de Sarrià-Sant Gervasi per la Independència), caldrà haver demostrat davant la comunitat internacional que ens han cremat tots els altres ponts: i que, de manera neta i transparent, aspirem a exercir els nostres drets democràtics com a poble. En aquest sentit, des de la societat civil hem de lluitar contra la temptació d'acusar la majoria parlamentària (que ens hi haurà de portar) de ser covards si, per exemple, no es declara ben aviat la independència. Ens toca ara celebrar actes per demostrar la força del nostre poble, que no caurem en l'exasperació i que "estimem a més amb un desesperat dolor aquesta [nostra] pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".
