Hi ha una certa temptació, persistent en una part del nacionalisme català –habitual també en d'altres nacionalismes- a enfrontar-se a la relació amb Espanya des d'un mal dissimulat complex de superioritat. Segons el tòpic, Catalunya és més moderna, més cívica, més 'europea', més productiva i més culta que Espanya. Allà, corrupció, malbaratament, capitalisme 'del BOE', infraestructures inútils, baixa productivitat i endarreriment.
Aquí, bon govern, cultura de l'estalvi, una sòlida base industrial, infraestructures racionals, laboriositat i civilització.
Com la majoria dels tòpics no neix del no-res: Catalunya és un territori més urbanitzat i industrial que la mitjana de l'estat. Però aquest, diguem-ho així, avantatge econòmic –que, per cert, fa anys que s'esvaeix a bon ritme- en les pitjors versions del tòpic es converteix en superioritat moral. Confrontats amb l'evidència que també a Catalunya hi predominen grans corporacions que viuen d'activitats regulades i extractives, que també a Catalunya s'hi estén la corrupció i la promiscuïtat entre el món dels negocis i de la política o que també a Catalunya s'hi han fet inversions irracionals i s'ha apostat per un model de creixement basat en la construcció i el turisme, alguns opten per atribuir-ho a la nefasta influència de la convivència sota un mateix estat amb Espanya.
Podem fer-ho millor, sí. Però no perquè siguem millors, sinó perquè tenim l'oportunitat de tornar a començar"
El missatge implícit, al capdavall, és que, d'alguna manera, 'nosaltres' som més virtuosos que 'ells' i per això ens convé marxar. És, però, un argument feble i perillós. Primer, perquè t'arrisques a que, com està passant, l'evidència el desmenteixi. Resulta que no som millors. Segon, perquè difícilment convencerà a un segment important de la nostra societat, que manté vincles familiars o afectius amb Espanya. I tercer, perquè afavoreix una actitud acrítica amb nosaltres mateixos que ens impedeix progressar com a societat.
Però és, sobretot, un argument innecessari. La hipòtesi de la independència no és atractiva perquè tot hagi de ser automàticament 'millor', sinó perquè ens dóna l'oportunitat de començar de nou. Soltar el llast d'unes estructures estatals amb importants dèficits democràtics i moltes inèrcies creades que en dificulten enormement la regeneració. La democràcia espanyola fou concebuda amb el soroll de sabres de fons, i sota l'amenaça constant d'involució autoritària.
El que es discuteix ara a Catalunya és la possibilitat de concebre un nou estat en un marc de normalitat democràtica, amb un debat obert i seré, amb la participació de la societat civil i d'una gran pluralitat d'actors. Podem, per tant, fer-ho millor, sí. Molt millor, fins i tot. Però no perquè siguem millors, sinó perquè tenim l'oportunitat de tornar a començar.
