El passat estiu ja començaven a sonar tambors de guerra dins l'independentisme. Fou aleshores quan va aparèixer algun article, que poca gent es va creure, que assenyalava les tensions entre CiU i ERC motivades per un desengany de la formació republicana respecte les veritables intencions de CiU i Artur Mas pel que fa a la qüestió independentista.
Barcelona ·
D'aleshores ençà tot plegat no ha fet més que empitjorar. La gran prova de foc es va produir durant els dies previs al 9 de novembre, quan el govern de la Generalitat no es va mostrar disposat a continuar endavant amb una consulta feta amb totes les garanties necessàries. Per contra, es va optar per fer un simulacre que pretenia lliurar els dirigents polítics de tota responsabilitat davant la llei espanyola. Aquest estratagema era il·lús, perquè pressuposava que la justícia espanyola era equànime i independent, i finalment no ha estalviat cap querella. En canvi, ha servit per sembrar la divisió a l'independentisme i procrastinar.
Tot seguit va venir la conferència d'Artur Mas, on demanava una llista única entorn la seva figura –per més que digués que podia anar últim de la llista, cosa que no es creu ningú- per neutralitzar la puixança d'ERC. Per més que les enquestes publicades al respecte recomanaven descartar aquesta opció, s'ha seguit amb la cantarella per tenir mobilitzada la claca en una baralla fratricida.
Es va arribar a un pacte. Es va xutar la pilota endavant, no fins al març, sinó fins al setembre. L'argument de CiU era que l'independentisme no tenia prou força per concórrer a les eleccions tan aviat. Per tant, allò raonable per tots aquests mesos semblava que era dedicar-se a buscar indecisos, però s'han dedicat a la zitzània interna. Que si Convergència, que si Unió, que si ERC traïdors.
I ara, en un moviment totalment irresponsable, s'ha intentat vincular les principals independentistes al destí d'un polític i de la seva formació. Una nova manera, agosarada i descarada, de sembrar el caos allà on semblava que les coses encara quedaven clares.
I, vist tot aquest any, de què ha servit això? De moment a Artur Mas li ha servit per aguantar un any més al poder. Ha servit, però, per apropar-nos a la independència? Diu el darrer CEO que no, que, entre tanta garrotada, l'independentisme recula. A qui ha promogut tota aquesta discòrdia potser tot això ja li va bé. Qui vol arribar a un objectiu, traça una línia en el mapa. Qui no vol arribar-hi, busca revolts i excuses tothora.
Andreu Pujol Mas
