Barcelona ·

Però la paciència d'aquest poble i la il·lusió que ha omplert places, carrers i urnes té un límit. I si no hi hem arribat, poc deu faltar.

Quan ja teníem entès el concepte de plebiscitàries, que prou va costar i que va fer esbufegar a més d'un amb ganes de posicions més contundents, arriba un nou fascicle: les llistes. Sense polítics! Les han de liderar la societat civil! S'aposta per un executiu en funcions i tot seguit convocar eleccions -unes altres! -constituents. Poc temps per tanta pedagogia.

Mirem enrere per saber on anem. El primer mandat d'una emocionada Carme Forcadell, aquell trencat "President, posi les urnes" va ser aplaudit i acceptat pel senyor Mas. Es van posar urnes, encara que fossin de cartró, es van desobeir les amenaces d'un Estat enrabiadíssim i es van afrontar querelles.

Segon mandat, igualment emocionat "President, convoqui eleccions". Va sonar una data, el 27 de setembre, i es va envoltar l'ocasió de tota la pompa que requeria: calia testar la voluntat majoritària d'aquest poble. Ja s'avisava que no serien unes eleccions normals i que davant les negatives de l'Estat s'haurien d'interpretar els resultats d'aquests comicis com un sí o un no a una Catalunya independent. Però aquest segon mandat de la societat civil, o d'una gran part d'ella, va ser escoltat a mitges; recordem que, a dia d'avui, encara no s'han convocat formalment aquestes esperadíssimes i importantíssimes eleccions.

La paciència d'aquest poble i la il·lusió que ha omplert places, carrers i urnes té un límit. I si no hi hem arribat, poc deu faltar"

Però el tercer mandat, o suggeriment impetuós de Forcadell, de bracet amb Òmnium i l'Associació de Municipis per la Independència, és el que ens està portant pel camí del pedregar. I aparentment, sembla el més simple de tots: posar-se d'acord. Anar junts! Potser cal menys anticipació, activar menys mecanismes d'Estat, menys papers. Però costa molt. En Mas ho va proposar quan encara cuejava l'alegria del 9N. Junqueras va dir que no, que millor per separat; calia més insistència o potser no quedava bé festejar amb qui per molts era l'últim en pujar, de pressa i corrents, al carro de l'independentisme. I ara a sobre volia agafar-ne les regnes.

Però com a bon pretendent, en Mas hi va tornar. Sota la pluja i amb rams de flors. Capcot, va abraçar-se amb un altre que, aparentment, encara li ho posava més difícil. Però tot plegat, de cara a la galeria. Cap acord sobre la taula; bones paraules, voluntat de treballar i compromís de fer, això sempre, el millor pel país.

Doncs el país no entén res. No entén com després de signar lleis que permeten referèndums, de fer-se una foto de família per convocar eleccions, de reunir centenars d'alcaldes al Palau de la Generalitat, de dirigir-se a multituds i de trencar federacions per treure's llastres i ser "netament sobiranistes" l'acord segueix sense arribar. En els darrers dies, el debat de la llista única ha donat pas al debat de la llista sense polítics. O sense polítics en actiu. O sense polítics que vulguin ser-ho. O sense gluten. O sense sentit.

Sembla que el president Mas, a qui encara ressonen a l'orella les demandes de Carme Forcadell, ha volgut deixar de donar voltes al llit i tornar la pilota a la tan anomenada societat civil. I si volen no comptar amb ell, doncs que no ho facin. Però millor que sí, que ho facin.

I el més trist de tot plegat, és que això passa a 8 de juliol. A pràcticament dos mesos vista de les suposades eleccions i amb un mes d'agost pel mig on tot s'atura. És clar que cal negociar, debatre i, si no és molt demanar, posar-se d'acord. És clar que cal buscar majories i sondejar realment la voluntat d'aquest poble incansable. Però tan crema aquesta patata que ara sembla que ningú la vulgui? No es podia haver fet abans tot això?

El que consola és sentir, amb veu serena, l'eslògan oficial: "Estem Preparats".