Barcelona · un cop enderrocada la Monarquia, amb la forma de  de la  República Federal.

Manifesta Macià  que quan li havien parlat d'aquest Front Únic  havia cregut que es tractava d'un comitè, per a dur a terme una acció puntual. Pensat d'aquesta manera,  ho hagués acceptat com a tàctica.  I descriu les raons de la seva negativa. Tal i com ell entenia el moment polític al Principat  optava per la constitució d'una mena de  Solidaritat  Catalana reformulada, que en les següents eleccions que es plantegessin trauria,  si no tots, una majoria aclaparadora de diputats i/o regidors .  "S'aniria al Parlament, continua,   i es faria sentir la voluntat de Catalunya de la manera i  fins el punt que haguessin acordat de comú acord els que serien els seus representants. I ja no cal  insistir en què aquesta fóra la voluntat de Catalunya matisada pel color polític que  hi aportaria cada representant català,  segons la  tendència que ell representés, però sense cap mena d'imposició per part de gent de fora de casa.  Quina sensació  de força donaríem el dia que tinguéssim  la gran majoria de municipis i  diputacions infermats d'aquest pensament!"

En canvi, si acceptaven els termes que apareixien al document que se'ls presentava  , abans de manifestar la voluntat de Catalunya ja es faria una crida  als de fora de casa. És a dir, seria la diferència entre cridar des de la força ja consolidada o cridar  abans de conèixer la profunditat del redreçament polític del país.  "és evident que els cridem des d'un pla, evidentment, d'inferioritat, començant per cedir i, com a catalans, sense altra  pretensió que la llibertat a la llengua i a la cultura. En una paraula confessem, planyent-nos-en, que no tenim força per a més."

Aquesta lletra de Macià seria una descripció, bastant  encertada, del què ha estat la posició catalana dins l'Estat espanyol d'ençà de la Transició democràtica. I dels grans errors del pujolisme. Presents al Parlament espanyol en funció d'acords presos a Madrid, detenidors d'una autonomia atorgada i permanentment vigilada i mutilada, els pactes del Principat amb l'Estat han patit al llarg del temps  el pecat original  de la configuració des de la feblesa.

No ens ha d'estranyar, per tant, que, manipuladors d'un joc  al que  canviaven les regles al seu antull, el darrer intent des de Catalunya  de construir una encaix factible dins l'Estat Espanyol se n'anés en orris.  L'Estat no s'ha cregut mai, ni  ho creu ara, que els successors dels qui van acceptar una autonomia mancada,  ara es plantin i realment vulguin construir un Estat propi  que, millor o pitjor, serà el que els seus ciutadans desitgin.

En aquest moment històric ens trobem al  punt que Macià desitjava. Una confluència de forces polítiques i socials, amb coloracions diverses, per configurar el 28 de setembre  un Parlament amb majoria aclaparadora dels partidaris d'una manera d'entendre el futur de Catalunya, en l'aspecte nacional, i amb una diversitat de concepcions polítiques i socials, però  des del convenciment de la necessitat de la construcció d'un Estat al servei dels molts, i no esclau d'uns pocs.

Encara queden en aquesta confluència alguns pujols;però cada cop és menor la seva capacitat d'alentir un procés que ni és,  ni ha estat mai,  el seu.