La irrupció de Podemos i de moviments semblants a l'espai polític espanyol i català ha generat un debat amb dos eixos bàsics.
En primer lloc, la importància dels mitjans de comunicació de masses per crear un fenomen polític i, per altra banda, la crisi dels partits polítics tradicionals. Potser la resposta més propera a la realitat es trobi en una confluència de tots dos elements.
Certament, el fet de ser una figura popular genera al seu voltant un corrent d'opinió, major o menor en funció de la capacitat de la icona d'arribar a un públic preexistent. No ens enganyem, aquestes icones simplement , que és molt, connecten amb unes sensibilitats socials que no troben lloc als partits polítics tradicionals. Aquí s'uneix amb la segona premissa. Els partits polítics tradicionals, tots, estan en una crisi d'adaptació als nous temps. S'han esclerotitzat.
La transició va donar un poder significatiu a les direccions dels partits tot just per raó de la seva feblesa, rere quaranta anys de dictadura. Però aquest poder, que hauria d'haver estat provisional, ha esdevingut permanent, s'ha fossilitzat, i ara mateix és un pes mort per a qualsevol intent de renovació interna.
Els partits polítics tradicionals estan en una crisi d'adaptació als nous temps. S'han esclerotitzat"
No ens enganyem. Lluitar contra els aparells dels partits és difícil, i més quan aquests no fan més que repetir, tot i que de manera vergonyant, el model de centralisme democràtic leninista; en el fons, per molt canvi aparent que es vulgui fer arribar a la ciutadania, passada la novetat, el que arriba al ciutadà és més del mateix.
Perquè aquests canvis, sovint, són de croms, no de projectes. Semblaria que, volent imitar el triomf dels productes mediàtics, sigui aquest l'objectiu únic dels canvis en direccions, llistes, líders del partit o ideòlegs, la victòria interna o externa puntual, per finalment adaptar el discurs al possibilisme, i romandre en el mateix punt de transformació de la realitat en què ens trobàvem. És a dir, sens cap voluntat de transformació/alteració de l'status quo. I la ciutadania, que pot empassar determinat volum d'enganys, arribat el punt de saturació cerca el savi per conèixer en comptes del boig conegut.
Malauradament, sovint aquest savi, més enllà de quatre eslògans, té poc més a dir. I la sínia torna a girar.