Centenars de milers han signat la denúncia política contra el Govern del PP davant les institucions internacionals i europees.

El factor significatiu --ja que parlem d'una mobilització-- ha estat la participació, més enllà de les respostes a les preguntes plantejades. En totes les mobilitzacions anteriors pel dret a decidir o la independència (juliol del 2010, Diades nacionals del 2012, 2013 i 2014) hi ha hagut qui ha qüestionat les xifres d'assistents: un milió, un milió i mig, un milió vuit-centes mil persones... Hi havia molta gent però era difícil quantificar-la amb exactitud. El 9N ha estat una mobilització amb noms i cognoms. Aquest era el seu risc i el seu repte. I avui ningú no pot posar en dubte el resultat: 2.318.000 persones. Tal com s'ha dit, la mobilització més gran de la història de Catalunya.

Però aclarit el sentit de la jornada, que no era ni el referèndum que havíem sol·licitat a Madrid ni la consulta convocada pel Govern de la Generalitat, sí que és lícit analitzar uns resultats que no generen cap mandat democràtic, que no substitueixen el veritable referèndum , però que ,com sempre que una part de la ciutadania parla, ens aclareixen moltes coses. La gran sorpresa per a molts no ha estat tant el 1.861.000 de persones que hem votat sí-sí, sinó el deu per cent ( 232.000 vots) de sí-no i els 12.000 vots a favor del sí-blanc (0'5 per cent), a més del 4'5 per cent de nos (104.000 vots).
Els que cridaven a no participar no van calibrar les ganes de la gent de votar, de participar, de mostrar al món la voluntat de Catalunya"
Sectors federalistes catalans com el PSC i Federalistes d'Esquerra, han intentat deslegitimar el procés participatiu, ja que segons Federalistes d'Esquerra "no s'havia de participar en un festival independentista". Curiosament, alguns sectors extrems de l'independentisme i de l'unionisme estaven convençuts que de les urnes en sortiria un 99 per cent de sí-sí. L'independentisme ha de reflexionar amb calma sobre els següents passos a impulsar: no tindria el mateix significat polític que els 2.318.000 vots haguessin estat a favor de la independència (com varen creure alguns a primera hora de la nit) que comprovar que els sí-sí sumen 1.861.000 vots, que és moltíssim però no és tant.

Però és el federalisme català qui més ha de reflexionar: la participació considerable de gent que ha apostat pel sí-no deixa en evidència el PSC. Milers de socialistes, començant pel president del PSC, han anat a votar en contra de les directrius de la direcció del partit. Federalistes d'Esquerra ha vist amb sorpresa que molta gent que està per un model federal no ha fet cas a la seva crida i ha anat a votar: alguns pel sí-sí, i d'altres pel sí-no. Els que cridaven a no participar i argumentaven que això era fer el joc a l'Artur Mas, no van calibrar les ganes de la gent de votar, de participar, de mostrar al món la voluntat de Catalunya d'exercir el dret a decidir i, sobre tot, de castigar al PP, i de retruc a Ciutadans i al PSOE.

Ara, hi ha federalistes que s'estiren els cabells: si haguessin fet, com va fer amb honradesa Joan Herrera ,defensar obertament el sí-no, i haguessin animat a la gent a anar a votar, i haguessin organitzat actes i haguessin impulsat manifestos i articles pel sí-no, la sorpresa de la jornada del 9N podria haver estat l'aparició d'un vint per cent o més de persones favorables a aquesta opció.
El federalisme és el que més ha de reflexionar: la participació considerable de gent que ha apostat pel sí-no deixa en evidència el PSC"
Clar que això hagués comportat una participació superior als dos milions i mig de votants, cosa que en realitat ells no desitjaven. No han cregut en la gent i han perdut. Per això avui ICV ,que va animar a votar, i dins la qual, des de la normalitat, uns vàrem optar pel sí-sí i d'altres pel sí-no, està en millors condicions que fa una setmana. I en canvi el PSC està pitjor que mai. I Federalistes d'Esquerra ha demostrat que en realitat no defensa el federalisme sinó que el seu objectiu era evitar que el poble català s'expressés.

Al llarg de la campanya he pogut comprovar, en debats públics i en converses privades, que una part dels anomenats federalistes en realitat es sentien incòmodes i molestos amb el procés. Desitjaven que aquest tema desaparegués de l'agenda política. El federalisme per alguns era l'excusa "progre" per poder ser unionistes. Per això no defensaven el sí-no; criticaven la consulta i, en el fons, esperaven que fos un fracàs. Em sap greu imaginar-me gent d'esquerres a casa seva mentre milers de persones surten al carrer, o desitjant que les dades de participació que es donaven per televisió fossin molt baixes.

Quan Joan Salvat Papasseit a La casa que vull, musicada per en Lluís Llach, situava la seva llar desitjada en un lloc idíl·lic, afegia: Que es guaiti ciutat des de la finestra, i es sentin els clams de guerra o de festa: per ser-hi tot prest si arriba una gesta.

El poble català va protagonitzar una gesta el dia 9 de novembre: no va ser cap acte violent sinó de rebel·lia, una festa democràtica. I alguns companys i companyes d'esquerres se la van perdre. Greu error: l'esquerra no pot estar mai absent quan el poble viu una gesta. Amics i amigues, a la propera hi ha de ser tothom!