Que seria una protecció per a una llengua perseguida, per a una cultura violentada, per a un poble maltractat. I amb aquest convenciment els catalans van respirar tranquils. Tot estava per fer i tot era possible.

La democràcia espanyola esdevindria una democràcia també pels catalans. Però, ai las, la història es demostra tossuda i, si alguns s'hi haguessin entretingut en la seva lectura, haurien comprovat que el mal no era Franco, ni tampoc la dictadura, sinó que el mal venia de molt més lluny. Que amb temps de república o de monarquia, en temps de governs de dretes i en temps de governs d'esquerres, Catalunya i, per tant, els catalans, havien estat tractats amb el mateix menyspreu.
És el moment de dir alt i clar que els catalans encara vivim esperant una democràcia que ens representi"
Malauradament, ara també, la pell de la democràcia espanyola és tan prima que fins i tot clareja. Una democràcia de baixa intensitat que insulta aquells països que es regeixen amb la mateixa doctrina.

Els darrers mesos, durant tota l'etapa que Catalunya defensa el dret a decidir, els insults han estat tan pujats de to, tan antidemocràtics, que, a partir d'ara, es fa gairebé impossible de continuar definint Espanya com un estat democràtic pel sol fet que se'ns deixa anar a votar cada quatre anys.

Si un Estat obeeix una Constitució que no representa un dels drets més elementals dels seus ciutadans, ¿per què ens serveix? Si un Estat no defensa els teus drets, si diàriament t'has defensar d'un Estat que persegueix la teva llengua, la teva cultura i la teva identitat és el moment de dir alt i clar que els catalans encara vivim esperant una democràcia que ens representi. Perquè, francament, aquesta, la que diuen que va acabar amb el franquisme, és, simplement, una continuació d'aquella Estaca que cantàvem acompanyats per la veu d'en Lluís Llach.