Jordi Pujol no vol que la història el lligui al fracàs de la relació de Catalunya i Espanya. I ahir va fer una conferència que va voler que fos important, tot i mantenir la seva dèria de dir que no és independentista, però que avui no hi veu altra sortida...
Quants anys perduts, quantes oportunitats, quants companys i companyes deixats pel camí. Però és un home valent, ha volgut rectificar a la seva manera i afegir-se a l'onada –encara no és un tsunami- que ens portarà a la independència a mitjà termini, per tal de no quedar-hi sepultat. A la vegada, es converteix en un exemple i referència per les generacions que estan entre els 50 i 90 anys, que cal que també s'afegeixin al procés independentista.
I per aconseguir la independència, no n'hi ha prou amb els de sempre, els patriotes, els resistents, sinó que són necessaris els que sense ser independentistes com Pujol, no hi veuen una altra sortida; els que no són catalanistes o nacionalistes, però també s'adonen que sense un estat no ets visible, no existeixes. Aquesta serà la gran suma que crearà la gran majoria social per la independència.
Molt bé per Pujol; ara caldrà convèncer també els poderosos, els "sectors dels negocis", aquells que d'Espanya i la seva relació amb l'Estat en fan el gran negoci i el privilegi.
Pujol ha obert el camí, per la bona gent que havia cregut amb ell. Aprofitem-ho.
Serà la història el que el jutjarà per 40 anys de retard. Ara és l'hora de sumar i de la unitat que ens portarà a la plena sobirania.
