1.- En recuperar-se la democràcia dels drets individuals, la fusió de tres organitzacions socialistes en una sola sigla tenia, justament, el noble objectiu d'impedir qualsevol fractura social per motiu d'origen. Durant molts anys, el PSC va tenir una funció similar a aquella que havia tingut el PSUC durant la dictadura, en el sentit de treballar per evitar qualsevol mena de distinció entre els catalans, vells i nous, basada en la diversitat de procedències.

Però, per tot un seguit de circumstàncies, durant dècades semblava com si el PSC fos, fonamentalment, el partit dels nous catalans, urbà i metropolità, enfront d'una CiU, rural i pairal, representant dels catalans de tota la vida. L'un figura que era el referent de l'esquerra ideològica, en exclusiva, i l'altra del catalanisme, també en règim de monopoli, mentre els altres feien el que podien per sobreviure. Esquerra i país, doncs, anaven cadascú per la seva banda. Amb el pas del temps, però, s'ha vist com, de fet, potser sense ser-ne del tot conscients, ho ignoro, el PSC s'ha acabat intentant erigir en el partit dels nous catalans, als quals ha mantingut sovint impermeables a la idea de país i als seus interessos, drets i emocions, mentre, a la pràctica, ha mantingut el seu electorat en una mena de protectorat.

Els ha protegit com en una mena de bombolla artificial, que sovint impedia que entrés l'aire de fora, el vent de la quotidianitat, vinculats només al seus orígens, els seus costums, la seva llengua, la seva cuina, el seu folklore, tot allò amb què van arribar quan van venir aquí. En realitat, però, aquesta política actuava com a discriminatòria, perquè no feia més que recordar-los, permanentment, que eren gent de fora, apel·lant com feien, constantment, al seu passat.
La identificació del PSC, avui, a ulls de la gent, és absoluta amb el PSOE"
Però la gent de fora, quan canvia de país, no té cap altre objectiu prioritari que convertir-se, finalment, en gent de dintre, tan de dintre com els que ja hi eren en arribar ells. Al capdavall, a ningú no li agrada que, a cada moment, et facin tenir present, talment un impediment de per vida per a ser vist amb normalitat en el paisatge nacional, que no ets d'aquí sinó d'allà, i que mai no seràs ben bé del tot com els altres. Per això fa feredat veure com el PSC ha desaprofitat totalment l'enorme inversió nacional que comportava haver estat al govern de la Generalitat dues legislatures seguides i haver-hi encimbellat un president no nascut a Catalunya.

En fi, haver mantingut aquests compatriotes en aquesta situació, durant anys i anys, explica moltes de les coses que passen ara. Per exemple, el salt electoral cap a altres formacions catalanes, no necessàriament progressistes, pel fet evident que eren catalanes i votant-les un ja n'esdevenia també, en certa manera. O bé, a un altre nivell, la creació d'entitats com Els altres andalusos o Súmate, als antípodes d'una Fecac superprotegida i subvencionada per a fer unes funcions anestèsiques evidents.

2.- El més important per a un partit polític i el seu projecte és que aquest sigui comprensible i identificable. És a dir, que quan s'expliqui per boca dels seus dirigents, l'entengui tothom i que, enmig d'una gran pluralitat d'ofertes polítiques, sigui reconegut a l'instant, sense vacil·lacions ni dubtes. Ara mateix, a la societat catalana, allò que ocupa l'espai central del debat polític, l'atenció mediàtica i la conversa diària, és el dret a l'autodeterminació del poble català. La distinció entre les forces polítiques se situa en la línia divisòria dels que defensen el dret a decidir, a una banda, amb partits d'esquerres i conservadors, i a l'altra banda –perquè nomes hi ha dues bandes- els partits que hi estan en contra, tots de dretes. I el PSC, doncs?

Formalment, assegura defensar el dret a decidir, però, a la pràctica, en comptes de votar-hi a favor al costat dels que també ho asseguren, acaba votant-hi sempre en contra, al costat de l'espanyolisme més ranci, visceral i tronat. És a dir, com si un comercial de la Coca-Cola, representant oficial i acreditat d'aquesta, a l'hora d'atendre les comandes repartís sempre Pepsi-Cola, per més que continués assegurant que la bona és l'altra... No hi ha res pitjor que això, en política: que la gent no sàpiga què penses, que ignori quines són les teves propostes, que no identifiqui el teu projecte polític perquè sempre acaba sent el contrari del que s'afirma que és. I el que és pitjor, quan el projecte polític d'un, per manca d'estratègia pròpia, no és més que el projecte d'un altre, la gent acaba, al capdavall, fent confiança a l'altre i votant-lo. Què és avui el PSC, què representa, quins interessos defensa?
El referent de l'esquerra nacional no es farà a l'entorn del PSC"
3.- La identificació del PSC, avui, a ulls de la gent, és absoluta amb el PSOE, sense matisos diferencials. I el pitjor és que, en no rebre cap dels beneficis que hipotèticament podria comportar-li aquest fet, nomes en rep perjudicis. Cada cop que algun dirigent més o menys qualificat del PSOE bada boca és per enfonsar, encara més, el PSC en el fang que se l'enduu pendent avall, inexorablement... Des de Rodríguez Ibarra a Zapatero, de Guerra a Bono, de Susana Díaz a Felipe González, tots ells destil•len una actitud tan bel•ligerant cap a Catalunya que acaba per fer-los antipàtics a tothom, inclosos els molts catalans que van venir aquí procedents de diferents regions espanyoles. Bé, pel que sembla, a tothom excepte al PSC, sempre a punt per a intentar justificar el que és injustificable o trobar comprensió allà on no és possible de trobar-n'hi gens ni mica. El PSC, doncs, es troba en una cruïlla sense precedents, mentre a poc a poc van abandonant el vaixell en deriva molts dels que fins ara hi viatjaven.

4.- Els països europeus normals acostumen a tenir, en el seu sistema nacional de partits, almenys dues grans forces polítiques centrals, una que va del centre cap a la dreta i una altra del centre cap a l'esquerra. Durant més de 30 anys, aquestes forces aquí han estat CiU i el PSC. No dubto que, en el futur, el mapa de sigles present al Parlament tindrà poca cosa a veure amb l'actual. Però sí que hi ha una cosa clara: el referent de l'esquerra nacional, la reconstrucció d'un gran espai de centreesquerra, l'articulació d'un projecte políticoelectoral progressista, de fronteres molt àmplies i tradicions plurals, amb vocació de majoria i voluntat de govern, no es farà a l'entorn del PSC.
Cal començar un procés de confluència per a convertir en realitat l'instrument polític de la gent progressista"
S'hi hauria pogut fer, segurament, si aquest partit hagués estat capaç d'adonar-se dels moviments profunds existents al si de la societat catalana, cosa que no ha fet, atrinxerat en la seva torre d'ivori de l'anàlisi correcta i el dogmatisme ideològic, convençut que és la gent qui s'equivoca i no ells. Qui està més ben situat per a fer de motor d'aquest nou referent polític de la Catalunya del segle XXI és ERC, però no ho farà pas si tot es redueix a una simple maniobra d'engreixament de sigles.

Cal començar un veritable procés de confluència, generós, agosarat i ambiciós, per a convertir en realitat l'instrument polític de la gent progressista d'aquest país. I no crec que això vingui pas per la via d'anar a parar tots a la mateixa sigla, sinó per la capacitat d'aquesta sigla de refundar-se de nou, de tornar a fer confluir persones, cultures polítiques i tradicions ideològiques diverses, en una nova eina al servei de Catalunya i la seva gent, la seva llibertat, el seu benestar i el seu progrés. No penso, doncs, amb una solució tipus PS francès, sinó més aviat PD, a la italiana, però procurant evitar els errors d'aquesta, ara que ja els coneixem. El temps ja ens indicarà l'encert o no d'aquestes anàlisis...