Des tant en tant, a casa nostra hi ha qui diu: "I què si no ens volen a la UE? Millor, ja ens ho farem sols". A les últimes setmanes s'ha sentit amb més intensitat. Tot i que és ben legítim pensar-ho –només faltaria– fer-ne bandera té més riscos que avantatges. Hi ha el perill que, a Brussel·les, ens classifiquin de forma simplista i ens llencin al sac dels friquis.
Entenem-nos. No dic que defensar una Catalunya independent fora d'Europa sigui un cosa estranya. En un moment en què la Unió està en crisi, en un procés de canvi, és plausible pensar en noves relacions entre els estats sobirans. Un país associat? A l'euro però no a la UE? Fora de tot? Les possibilitats són múltiples. Però crec que plantejar ara el debat és contraprudent pel sobiranisme. Per dos motius.
El primer, perquè no és moment. Els esforços s'han de centrar a convocar i guanyar la consulta, i això passa per ampliar adhesions. Per aconseguir que més catalans votin a favor de l'estat propi és millor anar fins a l'últim minut amb la bandera comunitària. Després, que cadascú defensi el que bonament li plagui.
Seria prudent ajornar controvèrsies estèrils que ens resten forces: la relació amb Europa no la decidirem sols"
El segon, perquè hi ha unes eleccions complicadíssimes l'any que ve. La tempesta econòmica i les respostes equivocades de la UE, incapaç d'aturar l'austericidi i d'estimular de veritat el creixement, donaran molt protagonisme a noves candidatures euroescèptiques i eurofòbiques als comicis al Parlament europeu del 2014. Algunes d'elles seran obertament friquis, amb l'únic objectiu de trinxar-ho tot. El reduccionisme comunitari pot tenir la temptació de posar-nos en aquest grup si s'imposen determinades tesis i ara necessitem tants aliats internacionals com sigui possible.
Al meu entendre, seria prudent ajornar aquelles controvèrsies estèrils que ens resten forces perquè, al capdavall, la relació amb Europa no la decidirem sols, sinó que serà pactada amb Brussel·les l'endemà de la independència. I ja queda menys.
