José Antonio Ardanza i Jordi Pujol no es van tutejar mai. A les seves memòries, l'exlehendakari es queixa que el president vivia amb "certa incomoditat" la singularitat basca, començant pel concert econòmic.
"Els representants catalans van tenir la mateixa possibilitat que els bascos d'exigir-lo, però no ho van fer", recorda a Pasión por Euskadi. A les portes d'una conferència de presidents autonòmics, a la que no assistiran ni Puigdemont ni Urkullu, i amb una reforma del sistema de finançament a la vista es tornarà a parlar de diners i de la possibilitat (o de la impossibilitat) d'un sistema propi per a Catalunya.
Que ara la política catalana no estigui en aquesta casella no li resta importància. Si avui hi ha més independentistes que fa cinc anys és per una combinació de motius identitaris, de dignitat ferida -des de les signatures del PP contra l'Estatut a la retallada del TC- però també per la percepció d'un mal finançament que la crisi i la corrupció han agreujat. Per això, en el debat que capitanejaran Santamaría i Montoro s'hi jugarà -agradi o no- una part del múscul del procés. En el referèndum les cartes són conegudes i la política buscarà oxigen en d'altres espais.
Hi ha marge per a un pacte econòmic entre la Generalitat i la Moncloa semblant al del País Basc? A diferència d'altres moments històrics, ara la pilota està en mans de Madrid. El govern de Junts pel Sí no aspira a un nou encaix a Espanya sinó a marxar-ne. Per tant, qui hauria de sentir la pressió i moure peça són les institucions estatals. Però, un cop més, els barons territorials del PP -liderats per Feijóo i Cifuentes- fan d'infanteria lleugera i avisen preventivament que no acceptaran un suposat tracte de favor cap als catalans. Com si n'hi hagués hagut... Ciutadans ha fet bandera en contra del concert -menys en la campanya de les eleccions basques- i la socialista andalusa Susana Díaz és partidària de "modular" la quota.
Negres perspectives, doncs, per a un model singular a través de la butxaca. El procés també posa els partits espanyols davant de les seves contradiccions. Optaran pel pragmatisme o es deixaran guiar per l'ADN ideològic? Els que clamen contra qualsevol canvi en aquest sentit farien bé de recordar dues coses. Primera: en aquests moments el concert és el punt d'unió més sòlid (constitucional, per cert) entre Euskadi i l'Estat. Segona: els models basc i navarrès impliquen, per sobre de tot, responsabilitat. Si no es generen ingressos no funcionen, i si cal retallar no es poden buscar culpables fora. Potser plantejat així molts barons del PP i del PSOE renunciarien a copiar el que ara titllen de privilegis i entendrien que la condició necessària per a la solidaritat és no gripar, políticament, els motors de l'economia.
Joan Rusiñol
(Servei de Nació Digital per a Tribuna)