Constato que hi ha motius per l'optimisme. Com deia fa poc en Lluís Llach, vistes les coses des de fora, el procés està ben encaminat. L'evidència és a l'Europa dels Estats: el sobiranisme està guanyant la partida a una Espanya, feixuga i desprestigiada, que només té esma per demanar temps afegit a l'àrbitre. A vegades és bo obrir el focus i no centrar-se només en l'estira-i-arronsa polític del dia a dia al Principat, que pot acabar sent descoratjador.
Al món hi ha centenars -no exagero- de catalans que fan una tasca discreta però tenaç per explicar el procés sobiranista a tots els racons, arribant a altes instàncies de poder econòmic i polític. La tasca exterior de l'Assemblea Nacional Catalana, fent pedagogia i activisme cívic, és admirable. Sant Jordi tornarà a ser un bon moment per escoltar la veus dels catalans a les principals capitals internacionals.
La feina de la societat de civil avança paral•lela a la dels polítics que també creuen que l'Estat propi és urgent i possible. Un exemple recent i rellevant: el Parlament Europeu ha aprovat l'informe del BCE que inclou una esmena de l'eurodiputat de CDC, Ramon Tremosa, per equiparar el deute públic de la Generalitat al deute públic estatal. Ell, al costat al costat de Raül Romeva (ICV) i, abans, d'Oriol Junqueras (ERC), han aconseguit fer-se sentir a Brussel•les, en unes condicions que no eren fàcils d'entrada, obrir-hi la carpeta catalana en un moment clau. Romanticisme del bo, si prenem l'expressió que ha popularitzat un diari de Barcelona.
Madrid, amb greus problemes de credibilitat a la UE, ho té molt complicat per guanyar la partida al sobiranisme, que es mou àgil, coordinat i efectiu. Els editorials que publica The Times per encàrrec d'Aznar ja no serveixen. Guanyarà qui sigui més dinàmic i s'adapti millor a segle XXI. I aquí l'independentisme goleja.
