Malgrat que l'acord sembla haver pacificat els ànims dels més impacients, la veritat és que no ha fet altra cosa que anar desgastant les energies demostrades aquests darrers anys, cosa que ens ha de passar factura a tots.

Només la compareixença que va seguir la reunió de dimecres passat ja va evidenciar que els missatges expressats per tots dos líders eren molt diferents en contingut i to. El president Mas  no feia pas una cara tan eufòrica com la que va exhibir el 9 i el 10N. En la compareixença no va sortir el cap d'un govern, l'home d'estat que de vegades hem vist, sinó el qui acaba de salvar-se d'una situació de risc. Però amb tot, l'acord li dóna un baló d'oxigen per anar endarrerint allò que sembla que no s'acaba de veure liderant.

Mas té molts problemes i cada dos per tres treu Rull a fer de la necessitat virtut, a dir-nos que el llenguatge és molt important (obvi, però també el d'ell!), que les coses 's'han de fer ben fetes' (qui vol venir-nos a dir que les vol 'mal fetes'?), que necessitem temps (qui en necessita més?), que cal tenir 'altura de mires' (ofensiu!), que ara sí que farem aquelles estructures d'estat que no ens hem aplicat a fer en aquests darrers dos anys (tot un miracle!), que hem de convèncer els indecisos (apartant partits com la CUP o d'altres formacions a qui hauríem d'estar seduint?)
Tenim nou mesos més per veure si Rull i el seu equip dissenyen una nova Convergència, ens l'ensenyen i la societat se la pot creure"
A l'altra banda, en nom del seny, ERC s'ha acontentat amb ben poca cosa, de moment. Parole parole parole, que feia la cançó de Mina. Però ja tenim fora l'esmena a la totalitat dels pressupostos. Ja tenim no compareixença presidencial a la comissió d'investigació del Parlament sobre el Cas Pujol. I a fer bondat! Ara tenim nou mesos més per veure si Rull i el seu equip dissenyen una nova Convergència, ens l'ensenyen i la societat se la pot creure. Tota una feinada, si tenim en compte que de moment les actituds són les mateixes que les de la Convergència pujoliana, malgrat voler-se'n desmarcar.

Què més no hem guanyat amb l'acord? O més ben dit, què hem perdut? La possibilitat d'aglutinar, de no polaritzar, d'exhibir la nostra riquesa com a societat plural, integradora. Tindrem temps amb només nou mesos de rectificar tot allò que hauríem de donar mostres d'estar rectificant? Podrem donar símptomes que aquesta societat vol regenerar-se, que no vol continuar endreçant els problemes sota la catifa, que té uns referents morals on agafar-se i que veritablement lluita contra  tripijocs i corrupció? Abandonarem l'arrogància i el personalisme, desarem l'engany i, sobretot, tindrem interès a debatre quin model de societat voldríem?

Potser això contribuiria  a fer pujar el to tan decaigut a causa del poc to d'alguns membres destacats de la nostra classe política, que necessita que la societat civil li vagi a l'encalç, que li tregui el carro del pedregar, perquè si no es perd. I el més important encara: si ens ho proposéssim, potser aconseguiríem de fer decidir per la il·lusió d'un país nou i diferent aquells indecisos que tant esmentem i amb qui tan poc comptem, que mereixen poder participar del nostre entusiasme, malgrat tantes dificultats evitables. Si ho deixem tot per a 'després', se'ns acumularà la feina!