Ningú no entén el PSC. Que un republicà suggereixi l'abdicació d'un rei és coherent. Però que, seguidament, hi posi el príncep ─i com a model de la regeneració democràtica!─ no concorda. En què quedem? Som republicans? Aleshores, com sostenir la bondat de la monarquia?
Quin garbuix mental permet les dues coses alhora? D'aquest nivell són moltes de les contradiccions del PSC. Vegem-ne algunes més.
Són partidaris del dret d'autodeterminació, però no de la sobirania. Per què decidir, si no ets sobirà? Ningú no pot emancipar-se si espera primer, el consentiment i sense aquest, hi renúncia. És més, el PSC no vol deixar de ser espanyol. S'entendria la seva posició, en una consulta sobirana. Però ells sostenen un referèndum autoritzat. Seria constitucional qualsevol resultat?
Espanya no escolta i tanmateix són uns quixots i viuen una altra realitat"
Segurament l'adéu seria inconstitucional. Aleshores: per què decidir? Per a quedar-se igual? Només els eixelebrats es casen de nou amb la mateixa parella, quan ja hi estan casats. Decidir continuar? Entenc també l'altre costat, a l'estimat molest. Quina necessitat hi ha d'obrir la possibilitat del trencament? Un aire esnob mou els fils del PSC.
Carme Chacón considera que han fet el ridícul i de fet, han empipat tothom, sobretot l'Alfonso Guerra. José Zaragoza s'ha vist obligat a dimitir de secretari davant la pressió dels barons enutjats i el comitè central del PSOE ha multat als díscols (Maragall els recrimina que acceptin aquesta multa de 600€ que els imposa el PSOE).
Entre les dues formacions hi ha molta tibantor. Toni Bolaño ha sentenciat en la tertúlia de Rac1 que "el PSC ha begut oli" i ha pronosticat el final del PSC. Segons Bolaño, a Madrid "més de quatre també haurien votat diferent", és a dir, en contra del dret a decidir. Un cisma els ronda.
L'adéu seria inconstitucional. Aleshores: per què decidir? Per a quedar-se igual? Només els eixelebrats es casen de nou amb la mateixa parella"
Els del PSC volen pactar-ho tot, el plàcet, la modificació de la constitució, el procés, el resultat i les conseqüències. Però, on viuen? Sembla que estan en un núvol. A Madrid han votat a favor de parlar del dret a decidir només els 35 diputats de Catalunya, i en contra del diàleg els 274, el 90% restants. Espanya no escolta i tanmateix són uns quixots i viuen una altra realitat.
Molts independentistes desitgen veure en positiu la insubordinació del PSC. Però la iniciativa de fet, tiba la via constitucionalista per a fer-hi entrar Unió. La tàctica és una bomba de rellotgeria. Prepara el terreny davant l'evidència d'una ruptura. Està a l'esguard de les contradiccions d'un Mas i un Duran. El gest ara no l'entén ningú, és un esbós, una excentricitat. Però té futur.
L'escumós Navarro és un càncer i té la virtut d'enfrontar tothom. Dins el PSC, primer carrega contra els sobiranistes i fa pinya amb el sector més unionista. Després a Madrid, acontenta els ultratjats i s'enfronta al PSOE. Ara culpa el parlament català i sosté la iniciativa de Rajoy. L'ambigüitat de Navarro despista els electors. Navarro s'oposa a tot i abandera el fer legal l'autodeterminació, una excentricitat que ningú li vol comprar.
O potser sí. Rubalcaba després de tot, ha vist una Chacon sola i relliscant en les correlacions del poder. Una oportunitat que vol explotar. També ha vist a Navarro en la mateixa posició. Els dos estan a la seva mercè i ell pot orientar el final d'aquesta història. D'aquí que els catalans estiguem tan sorpresos i ens preguntem: qui ets, PSC? L'ambigüitat? Si no ets envàs, on vas?
