El desig d'independència s'ha convertit, en poc temps, en una orientació política majoritària a Catalunya. La reacció espanyola s'ha expressat principalment amb desqualificacions que més aviat manifesten el dogmatisme dels polítics espanyols, la feblesa de les seves conviccions democràtiques i una por desmesurada a perdre els privilegis que havien aconseguit amb la limitada i vigilada transició de la dictadura a l'estat autonòmic.
Per primera vegada pensen que potser no podran aturar la revolta catalana i que la Constitució de 1978 ja no es pot fer servir contra les aspiracions catalanes.
L'estat espanyol intenta també fer servir dos arguments raonables per aturar el procés sobiranista de Catalunya. El primer afirma que una Catalunya independent quedaria exclosa de la Unió Europea. Diuen que ells mateixos utilitzarien el seu dret a vetar el reconeixement del nou estat. És una amenaça que no fa por perquè no hi ha regulació jurídica per resoldre aquests processos i perquè l'esperit democràtic d'Europa s'imposaria sobre el nacionalisme fonamentalista de l'estat espanyol.
El segon argument adverteix de l'oposició del món econòmic i empresarial, tant el l'àmbit català com en l'internacional, a la secessió de Catalunya. Tampoc no és un argument creïble perquè, encara que sigui cert que els preocupa la inestabilitat generada pel procés, s'adapten sempre a les noves coordenades polítiques i poden pensar que, en una Catalunya independent, disminuiria la improvisació, els errors i la ineficàcia de la política econòmica espanyola.
Hi ha una tercera amenaça que és realment perillosa: participació baixa a les eleccions del 25 de novembre i massa pocs vots a favor del president Mas. És l'amenaça que els ciutadans poden desactivar molt aviat.
