Això és el que es pregunta el president d’Òmnium Cultural, Jordi Porta, en un article a l’Avui, en el qual critica i analitza el polèmic decret del govern espanyol sobre el castellà. Porta recorda que l’informe de setembre de 2006 del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, que analitza les competències lingüístiques en català i castellà de nens de 10 a 14 anys, demostra que aquestes són equivalents i, fins i tot, superiors en castellà, en alguns aspectes:
“Al final de la seva escolarització obligatòria, l’alumnat de Catalunya té un coneixement de la llengua castellana igual al que té l’alumnat de tot l’Estat”; o bé, i en un altre sentit: “L’alumnat mostra dificultats a l’hora d’usar connectors en l’expressió escrita en llengua catalana al final de l’educació primària”, i “l’alumnat té poca riquesa lèxica i comet errades ortogràfiques i morfològiques en l’expressió escrita en llengua catalana al final de l’ESO”.
Porta recorda altres dades d’aquest informe, com ara, que “el 10% de la procedència de l’alumnat a Catalunya és de nacionalitat estrangera i, d’aquests, gairebé la meitat provenen de països de l’Amèrica Central i del Sud i, per tant, són coneixedors de la llengua castellana”; i que “pel que fa als programes d’immersió lingüística en llengua catalana a l’escola, s’aplica en un 80% a primària i a poc més del 50% a secundària”.
Davant d’aquestes dades, el president d’Òmnium Cultural es pregunta el següent: “Creu la senyora ministra que és raonable que es prengui una mesura així per a tot l’Estat sense tenir en compte la situació sociolingüística de cada territori? En què ha quedat allò que diu l’Estatut en el seu article 131.3-a: “És competència compartida la programació de l’ensenyament, la seva definició i l’avaluació general del sistema educatiu?””. Que siguin compartides implica, segons Porta, “que cap de les dues parts pot decidir unilateralment ni pretendre una negociació quan la decisió s'ha fet pública abans de ser negociada”. Davant d’aquesta situació, Porta creu que des de la societat civil s’han de fer tres coses.
En primer lloc, “reclamar l’aplicació de l’Estatut i, sobretot veient les mesures que es van prenent, recordar que la institucionalització política del nostre país no és un procés acabat”. En segon lloc, “adonar-nos que els problemes quotidians depenen en bona part del fet que polítiques públiques siguin les adequades d’acord amb el marc d’autogovern vigent i, per tant, que l’Estatut ha de ser l’instrument per resoldre les nostres necessitats socials”. En tercer lloc, “ser conscients que la personalitat col·lectiva del nostre poble té en la llengua i la cultura les seves senyes d’identitat bàsiques, i això, en un context pluricultural i plurilingüístic obert i que pot esdevenir positiu, exigeix una actitud desacomplexada d’afirmació i promoció de la pròpia especificitat per tal d’aconseguir noves síntesis enriquidores per a tots”.
