Barcelona · Estem davant de la fi del catalanisme? Això és el que es pregunta Josep Gifreu, professor de la UPF, en un article a El Punt, en el que creu "endevinar símptomes d'un profund desgast del terme i del discurs".


Gifreu apunta que és "cert que el catalanisme, en les seves diverses versions i etapes, ha estat la principal força vertebradora de la Catalunya dels últims dos segles, en les seves successives etapes de renaixença, vindicació, opressió, resistència o autonomia". Tanmateix, "com a força transformadora de la nació catalana, el catalanisme sembla esgotat". També creu que el terme esdevé cada dia "més difús i confús".

Segons Gifreu, "la distància entre l'Estatut de 1979 i la deplorable història del nou Estatut assenyala la caiguda en picat del vell catalanisme com a relat emancipador. Ara, els trenta anys d'ajustaments de partits i institucions al marc reductiu de l'estat de les autonomies han fet inservible la categoria. L'adscripció catalanista és invocada pràcticament per tots els partits, institucions i entitats de pes de Catalunya". s a dir, que "catalanistes són Pujol, Barrera, Maragall, Montilla, Mas, Carod, Saura i fins i tot Piqué. No hi ha lerrouxistes".

Ara bé, "quan l'etiqueta catalanista s'adscriu a qualsevol opció estratègica de signe contrari en qüestions fonamentals de l'ideari nacionalista -estat independent, dret a l'autodeterminació, definició com a nació, règim de la llengua, espai de comunicació, concert econòmic, relacions amb els països de parla catalana, etcètera-, llavors l'eufemisme esdevé un gran guinyol de la realpolitik. Un simulacre o una farsa. No pas l'expressió d'aquella força moral, cultural, social i política al servei de la reconstrucció i emancipació de la nació catalana".

Gifreu finalitza l'article afirmant el següent: "a l'hora de la construcció europea, el vell catalanisme no serveix. Es demostra tan obsolet com el regeneracionisme espanyol. A Europa, a Rússia o als Estats Units, només entenen dues categories: nacionalisme català i estat català".