Salvador Cardús valora l'aparició de col·lectius com Veu pròpia o Els Altres Andalusos, que han permès introduir nous punts de vista sobre la immigració espanyola a Catalunya. En un article publicat a La Vanguardia, Se acabó el engaño, Cardús remarca que “fins fa pocs anys, el debat quedava acaparat pels dos focus de legitimitat política possible. Per una banda, el nacionalisme català que, fugint d'un model ètnic de catalanitat, considerava catalans tots aquells que vivien i treballaven a Catalunya, i expressaven el seu desig de pertànyer-hi. El millor de la proposta teòrica del nacionalisme era el seu caràcter inclusiu i no ètnic, però el pitjor era que, posant el llistó tan baix –viure, treballar...- acabava devaluant i ignorant els processos d'empelt cultural i social propis de la majoria de la població”. Per altra banda, a partir del Manifiesto de los 2.300 hi ha hagut grups que s'han proclamat portaveus de la immigració i n'han reclamat el dret a l'espanyolitat, és a dir, que “des de la comoditat política, ideològica i econòmica que suposa tenir l'Estat a favor, aquests grups –el col·lectiu Crisol; la Fecac, que organitza la Feria de Abril; el Foro Babel, i altres- s'ha erigit, en nom d'uns eterns immigrants que els servien d'excusa, en defensors de la integritat nacional –cultural, política i lingüística- d'Espanya a Catalunya”. Aquest antic debat, caracteritzat per amagar un conflicte social de fons reduint-lo a un simple debat partidista i per haver deixat sempre de banda els mateixos catalans, s'ha superat gràcies a l'entrada en escena d'altres col·lectius, com Veu Pròpia o Els Altres Andalusos: “Per fortuna moltes coses estan canviant en el mapa social i cultural català, en les seves veus i realitats, encara que els vells discursos i els seus mandarins no vulguin assabentar-se'n. Fins i tot podria ser que, en el seu declivi, els que encara són a la poltrona pugin el to de veu, a la defensiva. Però la complexitat ha irromput de tal manera que els antics repartiments de pastís amb la immigració com a excusa ja no tenen sentit. Vegeu, si no, aportacions tan suggerents com la de Veu Pròpia per la nou Estatut, amb la seva proposta per establir que el català, la llengua pròpia de Catalunya, sigui considerada la llengua comuna de tots els catalans. És a dir, que la mirada cap al passat es completi amb la vista posada en el futur”.