Aquests deu últims dies han permès veure la feblesa del catalanisme i del sobiranisme i la força dels anomenats "constitucionalistes" i els poders fàctics mediàtics, econòmics i polítics que encara els donen suport. Però com que la nostra pròpia brunete mediàtica i els seus comparses opinadors ja han fet bullir l'olla de l'autoodi, nosaltres voldríem trobar-hi algun aspecte positiu per la construcció nacional i el procés inqüestionable del nostre dret a decidir.
Fa uns anys, Max Cahner, amb habilitat, seny i responsabilitat va fer aprovar en el Parlament de Catalunya el dret a l'autodeterminació. Ara potser no calia, una cosa ja aprovada i reconeguda en la comunitat internacional, que portéssim el nostre dret a l'autodeterminació a debat. Perquè traient "el sant cristo gros" hem gastat una salva de pólvora que calia reservar-se.
Però d'una situació com la passada en podem treure algunes lliçons: ERC ha demostrat la seva voluntat de no renunciar ni un pam al dret a la independència de la nostra nació. I a CiU, una nova generació de dirigents sense les pors i els tics del franquisme i la transició, s'han manifestat obertament pel dret a l'autodeterminació i la independència. Evidentment, aquesta afer positiu per tots els sobiranistes ha estat ofegat per cortines de fum mediàtiques i polítiques, per dissimular el que ja és una evidència. El fracàs de l'Estatut com a fórmula perquè Catalunya i els Països Catalans solucionin els seu conflictes polítics amb Espanya i l'aparició de sectors de la societat civil, econòmics, financers, que ja no creuen que el "cul" del món estigui a Espanya i que estan oberts al món. No tot, doncs, ha estat tan negatiu com ens ho han venut els aparells polítics, mediàtics i dels poders fàctics. Haguessin permès, aquestes, una operació d'aquestes característiques si s'hagués presentat com cal?
Quines repercussions hi ha hagut? En PSC, que és un partit important i representatiu de la societat catalana, comença a tenir, també, els seus problemes: la seva manca de quadres joves, d'intel·lectuals, la seva manca d'influència en la societat civil i fins i tot en l'interior dels socialistes. Hi ha crisis per la impossibilitat de construir l'Espanya plural que durant anys els hi ha promès.
A IC els sectors sobiranistes cada vegada més afermen amb realisme i pragmatisme la seva voluntat d'avançar si no se'ls dóna una altra sortida cap al sobiranisme.
El president Montilla comença a aterrar no sols a la Catalunya del Baix Llobregat, sinó a la Catalunya que vol més llibertat i autogovern. I ell mateix i alguns dels seus consellers han evidenciat el xoc de trens amb Espanya, amb l'Estatut, amb el finançament, amb les infraestructures. I, a més, amb veu baixa reconeixen que hi ha una Espanya potent, nacionalista, que no vol canviar, que s'agrada com és, i que això està impregnant una gran part del socialisme espanyol.
Podem haver fet una mica el ridícul en fer "foc d'encenalls" del dret d'autodeterminació, però cada vegada és més evident que Espanya no vol canviar, i que ni s'immuta amb el que pugui dir el Parlament de Catalunya, amb el que pugui dir la seva societat civil i econòmica; sols cal veure la repercussió a la premsa de l'acte de l'IESE. Res de res. Catalunya es pot haver equivocat, però com molt bé diu Alfons López Tena "sense estat, Catalunya està abocada a una crisi social".
Espanya cansa, ens avorreix, i a sobre ens explota, perquè té un projecte espanyol assimilador, d'estat unitari i un nacionalisme excloent. Hem comès molts errors des de la transició, els catalans. El marc constitucional va ser el primer, però després hem permès la denominació de nacionalisme a la política catalana, quan l'únic nacionalisme seriós és l'espanyol, que gaudeix de tots els aparells d'un estat.
Quan comencem a treballar amb sentit d'estat, de construcció nacional, afrontant els riscos que calgui, les generacions joves emprenedores tenen el repte de fer-ho, i de no quedar contaminats per una política d'acomplexament i submissió al projecte espanyol. Els catalans necessitem obrir-nos a Europa i al món.
