Em sembla bé que Xavier Vendrell faci acte de contricció, obligat pel pacte de govern, i per haver-se saltat la disciplina de partit. Ara bé, em sembla que queda totalment fora de lloc que ERC hagi de fer veure que no hi entén, d’això de la independència, que no va amb ells. I que a més a més, cal sumar-se al
discurs de fem feina i deixem de parlar d’identitat, de símbols i de nacions. Encara més, hi ha qui aprofita per carregar contra la mateixa idea de la independència de Catalunya i tractar els que la volen com uns forasenyats. De fet, darrera d’aquesta pluja de crítiques que hem presenciat, hi ha una gran por escènica a parlar de la independència.
En contra del que es diu, crec que aquesta qüestió interessa cada vegada a més persones de la nostra societat. I en una democràcia, cal esperar que es pugui debatre de tot. Em sembla realment positiu que es debati avui sobre la indepedència, i que se’n parli cada vegada més obertament. Si m’haguessin dit el 1990 quan vaig participar a la manifestació per l’autodeterminació convocada per La Crida que avui la qüestió de la indepedència estaria tant present a l’agenda política, no m’ho hauria cregut. Però és així.
Hi ha hagut un canvi d’escenari polític molt important en aquest país. La irrupció d’ERC en la centralitat del debat polític n’és una de les causes. Però sobretot cal pensar en la gran transformació social que hem viscut, que no es deu només a la immigració, sinó a l’existència d’una generació de persones adultes que s’han format en democràcia i en català, sense tants complexes com els polítics que van conformar els discursos de la Transició.
Hi ha qui pensa que això s’ha de tapar. Que s’han de censurar llibres, articles o enquestes, si cal, que poguessin arribar a oferir la idea que Catalunya pot ser un dia independent, o que es pot pensar en termes no espanyols. I sobretot, que cal evitar que es parli d’indepedència, dels Països Catalans, de recuperar referents històrics o símbols nacionals (cal llegir l’últim article de J.F. Mira a El Temps).
ERC no hauria de deixar-se acomodar en aquest discurs antisimbòlic (sempre que sigui català), antipatriòtic i antinacionalista. I en canvi hauria de posar al servei del país les eines que permetin que aquests elements esdevinguin eines per a la construcció de referents compartits. La cohesió social de la futura Catalunya també depèn d’això.
